Adéu a la innocència

Hi ha el perill d’interpretar Cuando éramos ángeles, segona novel·la de l’escriptora andalusa Beatriz Rodríguez (Sevilla, 1980), tan sols com una obra policíaca. I no és només això. Encara que l’autora, que acaba de saltar amb el seu llibre a una gran editorial com Seix Barral, no rebutgi del tot l’etiqueta. En realitat, la seva intenció era explicar la «desconstrucció» que es produeix en tots nosaltres quan passem de la infància a les complexitats de l’adolescència.

    Però sí, no li falta cap ingredient del gènere: una intriga, un crim, una investigació i molts sospitosos. Tot molt canònic, situat en un poble denominat Fuentegrande, on a penes passa res, més enllà dels secrets enquistats que guarden els seus habitants.

    No cal molestar-se a buscar el topònim al mapa. És una construcció de Rodríguez, una barreja entre Vejer de la Frontera i algun poble de Las Alpujarras o de la Sierra de Huelva, en tot cas una localització andalusa, cosida a retalls dels seus records infantils de tants estiuejos al poble familiar. Amb l’afegit culinari d’una sèrie de plats tradicionals impossibles que van marcant la trama i el nom dels capítols. A saber: sang amb ceba, freixura o gaspatxo de coriandre, de difícil digestió i només aptes per als més valents.

CRUEL ADOLESCÈNCIA / La primera novel·la de l’autora, La vida real de Esperanza Silva, mostrava unes nenes adorables i una mica ingènues, i li va quedar el neguit d’explicar com es comencen a esguerrar les coses una mica més tard: «Em vaig posar a recordar la crueltat de l’adolescència, aquella etapa en què no tens opinió, més enllà de la del grup, i et relaciones amb un munt de gent amb qui acabes no tenint res a veure». 

Notícies relacionades

Milo Rau, ‘artivista’ total

¿Música en directe o a les deu a casa fent ‘scroll’?

    Col·locar un grup d’adolescents «amb una cultura de camp duríssima, que tracten amb crueltat tant els animals com les noies», en un context tancat com el del poble de la seva ficció fa que aquest procés natural desemboqui abruptament en la mort del noi, després home, més prepotent del grup, molts anys després. D’aquí ve que la història es desenvolupi en dos temps, els anys 90 i el present.

    Rodríguez accepta que el retrat que ha traçat dels nois és generacional i un punt autobiogràfic. «Inevitablement havia de recórrer a la meva experiència. I per contextualitzar-lo vaig utilitzar la música com una forma d’identificació. Crec que els adolescents dels 90 vam ser la primera generació, la primera nascuda en democràcia, que vam tenir un accés molt accessible a la música internacional. També és cert que aquella música era bastant light, a to amb nosaltres, que també érem light, massa acomodats. I així ens ha anat, hem topat de cara amb la crisi», explica. «La nostra resposta ha sigut la indignació, sí, però teníem nuls instruments per enfrontar-nos-hi».