Javier Krahe sense Javier Krahe

Deu fer un any, Javier Krahe alertava els seus del desig de frenar durant una temporada per prendre’s un «any selvàtic», pausa que va acabar tenint un caràcter indefinit per l’infart que se’l va endur el 12 de juliol. Abans que es pogués preveure aquest fatal desenllaç, Barnasants ja havia començat a planejar un concert de Krahe sense Krahe, amb el seu trio habitual i veus convidades, un recital que ara adquireix un altre significat. La cita és avui a Luz de Gas (21.00).

'Cançons atees' és la resposta de Barnasants al recolliment litúrgic de Dissabte Sant, un enunciat amb un factor provocador assumit a plaer pels partícips del recital. Al capdavall, un dels trets de Krahe era «la seva irreverència», destaca Joan Isaac, que interpretarà M’agradaria tant, cançó seva «sobre saltar-te les regles, cosa que ell feia, igual que Carles Flavià». Un altre dels cantants implicats, Joan Colomo, que abordarà una peça de Krahe, La hoguera, incideix a destacar la seva «actitud iconoclasta, trencadora però sense escarafalls».

TRIO TITULAR

Els dos cantautors compartiran escenari amb Miquel Pujadó, Dani Flaco i El Niño de la Hipoteca, tots amb el suport instrumental del trio que acompanyava el madrileny, Javier López de Guereña (guitarra), Fernando Anguita (contrabaix) i Andreas Prittwitz (flauta, clarinet i saxofon). Músics amb els quals Krahe va establir un equip estable des dels primers anys 80. Per això no ha d’estranyar que la influx kraheià es manifesti en el disc que De Guereña té gairebé a punt, Baile de lágrimas, un treball amb material propi, amb un títol que al·ludeix al debut del seu vell patró, Valle de lágrimas (1980), que sortirà al maig i amb cançons que avançarà demà al Harlem Jazz Club.

De Guereña recorda moments difícils quan, en anys posteriors a la polèmica de 'Cuervo ingenuo' (la cançó que ironitzava amb el gir de Felipe González respecte a l’OTAN), va tocar replegar-se. «Javier devia ser l’únic cantant espanyol que no va anar a l’Expo del 1992 i aquell any no va tenir ni una actuació. Gairebé no hi havia iniciativa privada perquè se l’havien carregat els ajuntaments, bàsicament, del PSOE, i els bolos van caure en picat. Vam decidir moure’ns i vam començar a tocar ell i jo els dimecres i dijous en un local de Madrid», recorda el guitarrista, que ha treballat amb el jazz i la música simfònica i contemporània, ha compost per a cine i televisió (seva era la sintonia del Telediario, de TVE, entre el 1996 i el 2004), ha sigut columnista musical i col·laborador amb Krahe en algunes composicions, com 'Diente de ajo' i '¿Que quién es Marta?'. «Quan se sentia més perdut amb el pal que tocava, salser per exemple, demanava ajuda».

VALOR MUSICAL

 Aquesta idea que les cançons de Krahe eren, sobretot, textos i històries, i poca música, és discutida per De Guereña. «Ni ritmes simples ni acords senzills. Els ritmes eren complicats perquè s’ajustaven a la mètrica, al vers, i harmònicament feia acords que no feia ningú. Tocar una cançó de Krahe sense saber-se-la era dificilíssim». Hi coincideix Dani Flaco, que, igual que Colomo, va descobrir la seva obra a través del clàssic 'La mandrágora' (que Krahe va gravar amb Sabina i Alberto Pérez el 1981) i per a qui «treure una de les seves cançons amb la guitarra sembla fàcil però les seves harmonies no ho són».

Notícies relacionades

Cayetano, entre les queixes i els milions

Bayreuth riu amb els ‘Cantaires’ de Wagner

Isaac posa l’accent en la seva «capacitat poètica bestial», que, unida a un estil musical frugal, amb simpatia jazzística, en va fer «un Brassens

a la madrilenya». Un trobador, un joglar, a qui imaginem component «amb la guitarra i xiulant», com recorda De Guereña, i que va estar present en totes, o gairebé, les edicions de Barnasants. També ho estarà, d’una altra manera, en la del 2016.