Elefantes, més enllà de la metàfora

S'ha cantat tant a l'amor, i de tantes maneres diferents, que, gastat tots els recursos florals i amortitzades totes les metàfores, una banda de rock, Elefantes, emprèn el camí de tornada al sentiment originari sense més coartades. I al final del trajecte trobem aquest “Te quiero”, de José Luis Perales, que el cantant del grup barceloní, Shuarma, va cantar a ple pulmó aquest divendres a Luz de Gas.

Elefantes sempre han estat allà, entre els rigors del rock i el lirisme romàntic que, generalment, s'ha associat a cantants melòdics cursis. Però el seu nou disc, ‘Nueve canciones de amor y una de esperanza’, el segon des del seu retorn, el 2013, reforça la seva silueta d'equilibristes a la corda fluixa. Un treball, va confessar Shuarma, compost “arran d'una trobada sentimental molt intens”, que va escampar els seus versos explícits en cançons boniques i atrevides, perquè en aquests temps la bellesa és el més revolucionari, com ‘Que todo el mundo sepa que…’. Elefantes, en la seva forma més impetuosa. “Recuerdo / cuando te vi por primera vez, / no podía creer lo que estaba sintiendo, / por poco no me explota el corazón”.

HOMENATGE A TRIANA

Shuarma va ser galant i poeta en contrastat diàleg amb la severa gramàtica instrumental de la banda, amb les elaborades textures de guitarra de Hugo Toscano en altres peces d'estrena, com ‘Volviò la luz’ o la contemplativa ‘Oigo tus pasos’, homenatge a Triana. El directe sempre ha aportat un plus de vigor, d'expressivitat rockera, a Elefants, tendència que aLuz de Gas van gestionar amb maduresa, combinant moments de més tensió, com a ‘Descargas eléctricas’, amb el recolliment una mica místic de ‘Te echo de menos’.

Notícies relacionades

La Calòrica estrena ‘La brama del cérvol’, una corrosiva comèdia

‘El judici de Paris’, acabat de restaurar, brilla al CaixaForum

El melodrama va esclatar en les seves adaptacions de ‘Se me va’ (Manuel Alejandro), ‘No me amenaces’ (José Alfredo Jiménez) i aquest ‘Duele’ que van gravar amb Bunbury, parcel·la culminada amb la cita a Perales. Ja saben, “te quiero, te quiero…, como la tierra al sol”. Shuarma va defensar aquests compositors del “oblit cultural” abans de demostrar que el seu repertori també estava en disposició d'exaltar el públic que va omplir Luz de Gas, una sala, per cert, molt associada a la seva trajectòria.

Encara que van assentar el repertori en el present, el tram final el van ocupar els clàssics de la seva primera era discogràfica (2000-05), com ‘Que yo no lo sabía’, un ‘Azul’ al qual Shuarma va aportar aquesta vegada una guitarra acústica, i ‘Somos nubes blancas’, camí de les propines de ‘Al olvido’ i ‘Piedad’. Cantant aquí a l'amor al límit de la metàfora i una mica més enllà.