Carlos Núñez, en un planeta celta

L'any que ve es compliran vint anys d'‘A irmandade das estrelas’, el primer disc de Carlos Núñez, que al seu dia va propagar una febre cèltica de la qual altres músics, com l'asturià Hevia, van treure més partit comercial. Però veient-lo dimecres al Palau, ple fins a dalt, en una cita amb el Banc Sabadell Festival Mil·lenni convertida en tradició nadalenca, és fàcil comprendre perquè el gallec segueix aquí i altres no. Partint d'un instrument d'un encaix tan delicat, i que pot despertar rebuig, com la gaita, Núñez ha mantingut un rumb serè i ambiciós, vessa aptituds comunicatives i converteix els seus concerts, sempre canviants, en espectacles amb un halo de màgia, que transmeten passió vital i involucren el públic.

"TOTS SOM CELTES"

Badallar va ser una tasca impossible, ja que no van parar de passar coses des que Núñez va irrompre a cavall de ‘reels’ irlandesos amb el seu germà Xurxo a les percussions, el guitarrista Pancho Álvarez (còmplice des de Matto Congre) i el violinista, ballarí i ‘showman’ canadenc Jon Pilatzke (The Chieftains). Objectiu: transmetre emoció, misteri, fascinació per una idea de cultura celta a partir de la qual Núñez ha construït un ‘nosaltres’ en sintonia amb el món llatí i ibèric, reivindicant el ‘gag de gemecs’, “la gaita catalana”, seguint la pista de l'etnomusicòleg Alan Lomax i viatjant de la nadala gallega al ‘Bolero’ de Ravel i del Mediterrani a l'Atlàntic a ‘Ponthus et Sidoine’, amb Joan i Lluís Fortuny, de la Companyia Elèctrica Dharma. “La vam aprendre a la Bretanya, però Jordi Savall ens va dir que és una melodia catalana”, va apuntar després d'aventurar que “tots som celtes”. 

ESCENARI OCUPAT PEL PÚBLIC

Notícies relacionades

Doble mal viatge

La Miró invoca el seu esperit fundacional en el 50è aniversari

Va recordar que en aquell 1996 va debutar al Palau amb The Chieftains, i allà vam tenir el seu líder, Paddy Moloney, pilotant el delicat ‘Amanecer’ i complaent-se amb la desfilada d'una vintena de ballarins i gaiters. El repertori va recórrer nous ‘reels’, la popular ‘A rianxeira’, una referència al Brasil a ‘Albada’ (amb la veu de Sara Pi), la tradicional ‘Cotton eyed Joe’ i fins i tot una “sardana celta”, amb l'escenari convertit en aula de dansa i ocupat pel públic, inclòs el director del festival, Martín Perez, que ens va brindar un audaç pas de ball. Dues hores i mitja d'espectacular ‘crescendo’ i el Palau, calmat per fi al so d'‘El cant dels ocells’.

El gaiter va anunciar fastos d'aniversari de la ‘Irmandade’ per al 2016, i el Palau tornarà a acollir-lo el 30 de desembre. Aquest disc, que va treure la música tradicional del museu, bé mereix el recordatori.