Rosendo: "El 20-D en passarà alguna"

Amb el seu últim disc, el polititzat 'Vergüenza torera' (2013), i la gira 'Mentira me parece', Rosendo viu una segona joventut omplint recintes a tort i a dret. El rocker madrileny actua avui al Sant Jordi Club (21.00 hores) abans del punt final del seu itinerari, dimarts que ve, a Madrid.

–Tanca gira després de dos anys i tres mesos de recorregut. ¿Balanç?

–¡Que a les velleses es fan bestieses! (riu) Aquesta gira m’ha donat uns ànims i ja no sé si em sortiran grans de la pubertat una altra vegada...

–¿A què atribueix que hagi arribat més a la gent?

–No ho sé, potser és que no hi ha moltes coses noves que omplin aquest espai. Jo estic una mica mosquejat perquè estem treballant molt els vells i poc els joves.

–Artistes segurs.

–Joves, a un nivell potent, no n’hi ha gaires. Potser la gent pensa que em retiro i ve a veure’m com a comiat. No sé com interpretar-ho.

–Aquests dies, Los Suaves estan de comiat...

–No és el meu cas: jo vull seguir tota la vida, mentre m’aguantin els ronyons. A Los Suaves els veig molt pròxims. Han marcat una època.

–¿Entén aquesta decisió, retirar-se?

–Sí. He vist grups que han traspassat aquesta línia i s’han carregat una història entestant-se a allargar-la. Miguel Ríos es va plantar quan s’havia de plantar. Jo per ara segueixo: m’apartaré de tot un any i compondré per a un nou disc.

–Amb Leño va ser pioner d’un rock urbà que constitueix un fenomen molt espanyol.

–Va sorgir quan vam començar a dir coses d’aquí, a cantar en el nostre idioma i al nostre aire. Jo no volia assemblar-me a ningú. Es va crear un gènere amb grups de Madrid, Galícia... Gent que havíem viscut la Transició, fins i tot el franquisme tardà.

–Leño va ser contemporani del punk.

–Érem punks amb cabells llargs. Per a mi des de petitó els 'hippies¡ eren un ideal i tinc un rampell de tot plegat. Vaig estar a Ñu i José Carlos Molina és el punk més punk que hi ha hagut en aquest país.

–Vostè era més de Rory Gallagher que de Pink Floyd.

–Sí, i vaig seguir The Police en la seva primera època, i The Clash, Sex Pistols, UK Subs... Eren canyers, encara que musicalment la majoria es quedaven curts.

–El disc 'Vergüenza torera' reflectia indignació política. ¿Se sent escèptic o il·lusionat davant el 20-D?

–Jo crec que en passarà alguna. Tinc la sensació que la gent s’ha conscienciat, sobretot els joves, que semblaven adormits. I que la situació esclafadora d’aquests quatre anys amb aquesta majoria absoluta, fent el que els ha donat la gana, ja no es repetirà.

–¿És partidari de fer públic el vot?

–No m’importa dir que he votat el PSOE, Izquierda Unida... Però ara no em vull decantar. A l’hora de treballar no m’agrada barrejar. Em considero d’esquerres. I prou.

Notícies relacionades

Doble mal viatge

La Miró invoca el seu esperit fundacional en el 50è aniversari

–Fa un any ens va dir que estava bastant fart de Madrid. ¿Ha canviat aquesta sensació?

–Madrid és difícil, és una ciutat controlada per la dreta franquista de tota la vida, però almenys ara hi ha una mica d’esperit de canvi, de renovació. Serà dur, va lent, però s’ha trencat l’estigma.