Cançons protesta i de combat

El llibre '33 revoluciones por minuto. Historia de la canción protesta' recorre el vincle de la música popular amb les causes col·lectives

El cantautor Woody Guthrie, en una foto de principis dels anys 40.

El cantautor Woody Guthrie, en una foto de principis dels anys 40. / AP

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Aquesta "història de la cançó protesta" no arrenca amb una imatge èpica, un himne corejat per les masses en actitud d'exaltada comunió, sinó amb la lànguida imatge de Billie Holiday cantant en un club de Nova York, davant una audiència perplexa, als "estranys fruits" que donaven els arbres del sud, els "cossos negres bressolats per la brisa meridional". Una peça sinuosa, 'Strange fruit', que el jueu i comunista Abel Meeropol va compondre el 1937 impressionat per la foto de dos homes negres penjats a Indiana, posa el pòrtic sinistre a una obra que recorre el diàleg de la música popular amb les causes col·lectives, el compromís social i polític, la indignació i, sí, la protesta, paraula fetitxe que en els anys 60 va etiquetar una generació de cantautors folk.

Però aquest llibre cabalós, 946 pàgines, escrit pel britànic David Lynskey, publicat ara en castellà per Editorial Malpaso desborda els clixés dels trobadors en peu de guerra associats a una època i conclou que la mirada aïrada, de denúncia o revolució, està intermitentment associada a la música des d'aquell cant amarg de Holiday fins a les cançons modernes de Rage Against The Machine, Steve Earle o Green Day, a través, evidentment, del folk nord-americà, però també del soul, el reggae, el punk o el hip-hop. En un dels apèndixs, l'autor amplia la llista de cançons citades al llibre amb altres peces de músics que rarament associem a l'imaginari de la protesta, com els indies Stereolab, els creadors de 'hits' Pet Shop Boys o l'esteta pop Rufus Wainwright.

Relat no complaent

Són 33 capítols associats a 33 cançons, en què Lynskey reconstrueix amb subtilesa el context de cada una d'elles, rastrejant el seu origen i motivació, interpretant el seu missatge i valorant la seva incidència. S'hi acosta en part com un historiador però sense passar per alt la valoració artística. Així, no li cauen els anells a l'afirmar que l'icònic Joe Hill, a qui reconeix com el primer cantant protesta dels Estats Units, "no va compondre grans cançons", encara que "cridaven l'atenció". El mateix Pete Seeger va considerar "poc estimulant" la melodia de 'This land is your land', resposta en clau popular de Woody Guthrie a l'èpica de 'God blessed America', d'Irving Berlin, si bé va acabar reconeixent que "la va encertar" en el seu "extraordinari" últim vers: "Aquesta terra es va fer per a tu i per a mi".

El lector està avisat des del principi que aquest no serà un relat complaent amb el fet de crear cançons compromeses. Una de les tres cites que Lynskey tria per encapçalar l'obra, de Phil Ochs, pot sonar provocativa: "Per malament que pugui sonar, gairebé prefereixo una bona cançó favorable a la segregació que una de dolenta favorable a la integració". Encara que, bones o dolentes, les composicions que giren al voltant de la tensió racial constitueixen una poderosa, constant, font d'alimentació del llibre.

En un altre moment del text, a propòsit de Bob Dylan i del seu no desitjat paper de profeta i portaveu generacional, l'autor al·ludeix al contrast entre la intenció incòmoda de les cançons de protesta i el context d'adulació en què es poden executar, concerts en què el públic "sap quan riure, quan victorejar i quan escridassar". Per a un artista, indica, "pot resultar difícil que una cançó concebuda amb cert risc es vegi amansida i sepultada sota aquest consens d'autosatisfacció: nosaltres ho comprenem. No som com ells. Estem tots al mateix bàndol".

Figura no anglosaxona

Notícies relacionades

Potser per això, a Lynskey sembla impressionar-lo la figura de Víctor Jara, l'únic protagonista de l'obra que no procedeix d'un país anglosaxó o situat en la seva òrbita (en què s'han de situar el nigerià Fela Kuti i els jamaicans Max Romeo i Linton Kwesi Johnson). Jara encara una puresa en el seu rebuig a la comercialització de la cançó contestatària i la creació d'ídols: rebutjava fins i tot l'etiqueta de cançó protesta, a la qual podríem atribuir connotacions infantils, i preferia la més expeditiva de "cançó revolucionària".

Els escenaris se succeeixen en els 33 capítols, de les albors de la lluita antiracista nord-americana (s'ha d'esmentar també 'Mississippi goddam', de Nina Simone) al neoconservadorisme de l'era Reagan ('Exhuming McCarthy', de REM), a través del pacifisme de 'Give peace a chance' (Plastic Ono Band), la revolució no televisada de Gil Scott-Heron i la música discotequera que clamava per l'alliberament gai encarnat per Carl Bean ('I was born this way'). I d'aquí fins a Green Day i el seu ambivalent 'American idiot', i el "Yes we can", d'Obama, convertit en cançó pel raper will.i.am. "No totes les cançons que apareixen al disc són artísticament valuoses, però moltes ho són", adverteix al principi l'autor. Poden ser més o menys bones, però totes són importants. 

Temes:

Llibres Música