Cinc clàssics de la cançó protesta

1. 'Strange fruit', Billie Holiday

La "cançó del segle", segons la revista 'Time', al·ludia als linxaments racials que encara es produïen en els anys 30. Quan Holiday la va cantar per primera vegada, la sala va quedar en silenci, impressionada i desconcertada. "¿D'això en diuen entreteniment?", potser es devia preguntar algun assistent, assenyala l'autor del llibre. "Un tema profundament desolador i aspre", diu, que "no escalfava la sang, la gelava".

2. 'Masters of war', Bob Dylan

Dylan apunta al complex industrial i militar d'una manera, apunta Lynskey, en què no ho podria fer cap pacifista. El cantautor, diu, fascinat de petit amb l'exèrcit, utilitza una ferocitat bel·licista contra els bel·licistes quan anuncia que els perseguirà fins a la seva mort. "Un fins i tot es podria imaginar que baixa a la tomba, trenca el taüt i li clava una puntada de peu al cadàver per certificar la seva defunció".

3. 'Manifiesto', Víctor Jara

El cantautor xilè anunciava aquí les seves motivacions com a creador de cançons situant-se no com a protagonista sinó "com a vehicle per al missatge", destaca l'autor. Publicada després de la seva mort, la peça transmet un estat d'ànim tràgic, premonitori, en el context previ al cop d'estat contra Salvador Allende. "Que el canto tiene sentido / cuando palpita en las venas / del que morirá cantando".

4. 'White riot', The Clash

Notícies relacionades

Cançons protesta i de combat

L’artífex de l’estudi de Sants on es couen els Grammy

Un incident al carnaval de Notting Hill, quan la policia va detenir un noi negre i va començar una batalla campal, va inspirar aquesta furiosa cançó punk. Només els negres eren "prou atrevits per agafar els totxos", i la cançó interpel·la la joventut blanca i la seva "mansa apatia". El punk, fascinat pels amotinats de la mateixa manera que, uns anys abans, els folk singers pels bluesmen del Mississipí.

5. 'Fight the power', Public Enemy

Chuck D. va partir de les denúncies d'injustícies racials que sentia diàriament en un programa de ràdio per escriure la lletra d'aquesta cançó de hip-hop partidària de l'acció directa. El vídeo, de Spike Lee, comença amb imatges de Martin Luther King i la Marxa sobre Washington. Al final hi irromp Chuch D. amb un micròfon a la mà. "El nostre rotllo no és la mamarratxada del 63", replica amb aire desafiador.