Ana Torroja i la flama de Mecano

Els concerts d'Ana Torroja són allò que va succeint mentre els seus fans fan plans sobre el retorn de Mecano. Una reunió que torna a flotar en l'ambient i que, si arriba, trobarà un terreny sembrat per la cantant, portadora de la flama en gires com Conexión, dissenyada des de Mèxic, d'on vénen els seus músics, i que com d'altres de fetes en el passat (Girados, Me cuesta tanto olvidarte, Soy) es recolzen en bona part en aquell repertori: 14 de les 24 peces del recital de divendres al Palau portaven les firmes dels germans Cano.

Notícies relacionades

La Tourette, un ens «malèvol»

Rosalía i l’afany de control

Torroja és partidària de retocar les cançons amb nous arranjaments, superant el so de joguina associat als anys 80, modificant algun tempo (Maquillaje va perdre al Palau el seu tram més frenètic) i reforçant la guitarra elèctrica (molt visible a Hijo de la luna). Uns canvis que no van desfigurar les cançons sinó que les van mantenir molt reconeixibles polint-ne excessos d'ingenuïtat. Torroja no necessita coristes i va interpretar amb brillantor.

Un concert més sòlid que el del 2012, amb el qual, més que aprofitar-se del bagatge de Mecano, li va donar una mica més de vida, amb escenes intenses (Mujer contra mujer, El 7 de septiembre, Un año más) i senyals de la seva vida solista, d'A contratiempo a Duele el amor. I un bis amb peticions populars que va resoldre a cappella, acompanyada pel Palau, a No hay marcha en Nueva York o Perdido en mi habitación. Torroja es deu a Mecano, però la memòria del grup passa per ella.