Danilo Pérez: «En el jazz hi ha autèntic intercanvi democràtic»

Els membres del quartet del saxofonista Wayne Shorter, grup clau del jazz en el canvi de segle, debuten a Barcelona sense el seu mentor. Avui al Conservatori del Liceu (20.30 h) presenten Children of the light, un primer disc, assegura el pianista panameny Danilo Pérez, que «porta el segell d'aprovació de Wayne».

-Un grup d'èxit es presenta sense el seu líder. És un cas insòlit.

-John Patitucci, Brian Bladey i jo ja tocàvem junts abans d'entrar al grup de Wayne i hem aprofitat una parada en el quartet per fer la nostra primera gira a trio. Volem que les ensenyances de Wayne perdurin tota la vida, per això ens diem Children of the Light.

-¿Quines són les ensenyances?

-Ell mai parla de buscar la perfecció de què sento parlar en tots els contextos de la vida sinó de com podem canviar el món a través d'una nota de música. De com millorem la vida d'algú a través d'una experiència musical. «Danilo, escriu i toca com tu vulguis que el món sigui», em diu.

-Fa molt, en un concert a Barcelona, vostè li va dir al seu contrabaixista: «toca alguna cosa que soni a eternitat». Ja estava en sintonia amb la filosofia de Shorter.

-Em faltava el mentor, però jo ja estava buscant. Tots els meus projectes han tingut sempre un context que va més enllà de la música. Connectar el folklore dels Estats Units amb Llatinoamèrica, explicar l'esclavitud que va venir a Amèrica. Jo crec que té a veure amb com em va criar el meu pare. Ell utilitzava la música com a eina per ensenyar el currículum, les matemàtiques, per exemple. Vaig créixer en un entorn en què la música no servia tan sols com a entreteniment.

-El 2000, quan Shorter va escollir un pianista panameny per al seu nou grup havent-hi tants bons pianistes nord-americans hi va haver cert enrenou. ¿Es va sentir pressionat?

-No he sentit mai que jo era necessàriament el que havia d'estar allà. Sí que vaig sentir la responsabilitat i el desig enorme de representar el millor possible Panamà i Llatinoamèrica.

-L'hi deia des del punt de vista de la integració cultural i racial. 

-Sempre ha passat: «aquest és llatí, aquest no és jazzista creatiu». Però des que la gent ens va acceptar i vam començar a guanyar premis, sento que l'actitud ha canviat. Hem enviat un missatge molt fort: que en el jazz, en la improvisació, és on es creen les autèntiques plataformes democràtiques. On la gent crea un verdader intercanvi cultural d'igualtat.

-El quartet de Shorter hi ha calat. 

-El públic veu en directe com ens costa elaborar una idea, com ens costa després transformar-la, i crec que s'identifica molt amb aquestes victòries i derrotes que portem com a éssers humans.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

-¿Què és el més important que ha après en aquests 15 anys? 

-Wayne ens ha ensenyat a utilitzar la música per aprendre de la vida. Quan ens reunim tots és com si fóssim una família. L'altre dia els vaig dir als del grup que hem de buscar un altre significat per a la paraula amor. Aquí hi ha una cosa molt profunda.