El cine iranià arriba a la Seminci amb crítica i autocensura

Deu ser molt difícil ser dona i fer cine a l'Iran. I encara més anar pel món amb una pel·lícula sota el braç que posa de manifest la discriminació social a què es veu sotmès el gènere femení en un ambient dominat per l'autoritat patriarcal i per la censura religiosa. Ida Panahandeh és una noia valenta per haver aconseguit tirar endavant Nahid, la pel·lícula que, després de passar per la secció Una certa mirada a Cannes, es presenta a la Secció Oficial del Festival de Valladolid i que ens introdueix en el calvari d'una dona separada que no pot tornar a reconstruir la seva vida sentimental amb un altre home perquè hauria de renunciar a la custòdia del seu fill.

Nahid no té drets. Es troba supeditada a les decisions d'un exmarit drogoaddicte i a les pressions d'una família que no accepta la possibilitat que pugui tirar endavant. Nahid no és lliure. I Ida Panahandeh, per desgràcia, ens temem que tampoc ho és. Almenys aquesta és la sensació que ens ha deixat després de comparèixer davant els mitjans de comunicació i de concedir una entrevista per a EL PERIÓDICO on s'ha negat a reconèixer que al seu país existeixi la censura: «Es pensa que hi ha censura a l'Iran, però en realitat n'hi ha a tots els països. El que passa és que es disfressa d'una manera diferent».

PARAULES MESURADES / Totes les línies del seu discurs semblaven enfocades per eludir qualsevol tipus de valoració al voltant del règim del seu país i a les mesures que coarten la llibertat d'expressió i que han causat la condemna de cineastes com Jafar Panahi. «El que s'ha de fer és no mostrar cap tipus de doble intenció, sinó retratar les coses amb transparència. No hi ha necessitat d'agreujar o empitjorar els problemes», afirma la directora iraniana.

Notícies relacionades

Bad Gyal mana el dia inaugural del Share Festival

Madrid canvia la llei per donar més control als concerts del Bernabéu

Potser la seva pel·lícula Nahid és una manera de rebel·lar-se contra els lligams del sistema i parlar de temes importants que s'han de tractar amb moltíssima delicadesa per no aixecar suspicàcies. Una cosa que, al capdavall, fan la major part dels cineastes iranians començant pel mateix Abbas Kiarostami, les obres del qual sempre han estat marcades per una crítica soterrada encara que fos a partir de temes aparentment banals.

En paraules d'Ida Panahandeh «la bellesa de l'art és precisament introduir-se en una altra cultura sense necessitat d'explicacions». A nosaltres ens hauria agradat que en les seves paraules hi subjagués alguna mena de missatge subreptici sobre la seva opinió personal sobre aquesta cultura a la qual pertany, i d'aquest país on viu. No ha pogut ser, i en certa manera, aquesta autorepressió resulta més reveladora després de contemplar aquest pòsit alliberador que en el fons conté la seva pel·lícula.