Munch, més enllà d''El crit'

Poca presentació necessita El crit, la peça en què Edvard Munch (1863-1944) va concentrar tota l'angoixa existencial de la humanitat. És una de les obres d'art més icòniques de la història i l'única que té el dubtós privilegi d'haver-se convertit en una emoticona. Però és també una llosa sobre el treball del pintor noruec, perquè la seva extraordinària popularització ha reduït Munch a una sola imatge: l'execució d'aquesta peça. I Munch és molt més. «Concentrar tota la fama i el prestigi de l'artista en una obra no fa justícia a la complexitat i a la vastitud del seu treball», afirma Guillermo Solana, director del Museu Thyssen. De manera que cap de les quatre versions que el pintor noruec va fer d'El crit està penjada de les parets de la pinacoteca madrilenya en l'exposició que el centre li dedica, la primera al país des de 1984. Encara que sí que es pot veure un gravat sobre el tema. I, a més, El crit està una mica en totes les seves obres: n'hi ha prou de mirar, per exemple, La tempesta o Ansietat.

Edvard Munch. Arquetips reuneix, fins al 17 de gener, 80 peces de l'artista, arribades la majoria del museu que porta el seu nom a Oslo, amb l'objectiu d'«eliminar la càrrega dels tòpics que ha acompanyat durant tant de temps l'obra de Munch», explica Paloma Alarcó, conservadora del Thyssen i comissària de la mostra juntament amb Jon-Ove Steihaug. I prenent com a punt de partida «l'encert amb què Munch va saber captar els grans temes universals que començaven a forjar-se a finals del segle XIX i que segueixen sent els grans temes de l'home contemporani», continua Alarcó. Així, l'exposició es divideix en nou apartats que analitzen les pulsions i sentiments que van obsessionar Munch tota la vida i sobre els quals va treballar una vegada i una altra, com l'amor, el desig, la gelosia, el pànic, la mort, la nit…

Un altre tòpic amb què la mostra vol acabar és el de prototip d'artista abismal. A Munch, com a Van Gogh, se l'ha encotillat en la imatge d'artista torturat, malalt, alcohòlic, solitari i psicològicament pertorbat amb una infància tràgica i problemes amb les dones. En això hi ha part de veritat: la seva mare i una germana van morir de tuberculosi quan ell era molt petit, solia beure, va estar internat en un psiquiàtric i en una discussió amb la seva promesa, Tulla Larsen, va disparar una pistola i va perdre un dit. «Evidentment que hi ha un rerefons biogràfic en el que fa Munch, com hi és en tots els artistes, però la seva habilitat és que transforma aquestes experiències personals en grans veritats universals, en assumptes que tothom pot compartir», assenyala la comissària. S'ha d'afegir que Munch va arribar als 80 anys i que va saber vendre's molt bé a Noruega, on era molt reconegut, de manera que la imatge d'artista afligit no casa del tot amb ell.

Notícies relacionades

Una gala Met de vint-i-un botó

Una allau de noves cares a RTVE

OBRA PRIMERENCA I TARDANA / Tampoc és certa, a criteri dels comissaris i de la mostra, l'afirmació generalitzada que només té validesa la seva obra simbolista i protoimpressionista més primerenca, la de la dècada dels 90 del segle XIX, moment en què va interrompre en l'escena internacional amb pintures enlluernadores i estremidores. Això és ignorar que va treballar durant gairebé mig segle XX i que la seva producció va ser imparable fins al final. «Reduir Munch al pintor de l'angoixa és una simplificació. No és que no sigui el pintor de l'angoixa, però ens perdem moltes coses quan el reduïm a un estereotip», lamenta Solana.

Amb tot això, cada apartat dedicat a un dels sentiments obsessius de l'artista barreja obres de diferents períodes, que permeten veure la seva evolució, del simbolisme a l'expressionisme. I les presenta de forma que evidencien dos aspectes importants del treball del pintor: les repeticions i l'experimentació tècnica. Per acabar amb un autoretrat i una declaració: «En el meu art he intentat explicar-me la vida i el seu sentit, també he pretès ajudar els altres a entendre la seva pròpia vida». Això explica la seva proximitat.