'Everest', un gran desastre a la Mostra

Quan el director islandès Baltasar Kormákur va rebre la notícia que la seva nova pel·lícula, Everest, seria l'encarregada d'inaugurar la Mostra de Venècia es devia fregar les mans. És fàcil imaginarse'l al telèfon, intentant aparentar serenitat mentre feia saltets amb un puny aixecat al voltant del saló de casa seva. Al capdavall, tant Alfonso Cuarón -que va tenir aquest  privilegi el 2013 amb Gravity- com Alejandro González Iñárritu

-que ho va fer el 2014 amb Birdman- van acabar emportant-se mesos després l'Oscar a la millor direcció. Però amb el que es va veure ahir, Kormákur es pot anar oblidant del tema.

Si s'ha de ser franc, té sentit que els responsables del certamen consideressin la pel·lícula una elecció idònia. Sobre el paper és la mateixa mena d'història de supervivència davant adversitats inimaginables que, precisament, Gravity: en concret recrea els esdeveniments que van tenir lloc al cim del món el maig del 1996, durant els quals vuit persones van morir en els seus intents de coronar el cim. A més, compta amb un repartiment trufat d'estrelles d'eficàcia provada com Jake Gyllenhaal, Josh Brolin i Keira Knightley, i venia precedida d'un plus de notorietat a causa dels publicitats problemes del seu duríssim rodatge. Ahir, després de la projecció matutina de la pel·lícula, Kormákur va recordar aquestes dificultats. «Vaig fer patir molt els meus actors però no ferir-se. Com més es treballa amb la realitat, més es transmet», va afirmar. No va esmentar la mort de 16 guies xerpa a causa d'una allau ara fa un any i mig, durant la filmació d'algunes escenes.

AFICIONATS A L'ALPINISME / És important recordar que diverses de les víctimes no eren alpinistes professionals, sinó aficionats que havien pagat per formar part d'una expedició organitzada amb fins comercials. I durant la seva prometedora arrencada, en què la falda de l'Everest és retratada com quelcom tan concorregut i festiu com una terrassa a peu de pistes de Soldeu-el Tarter, la pel·lícula sembla disposada a convertir aquesta dada en la seva raó de ser. A meditar sobre un procés de comercialització en virtut del qual una experiència de vida o mort va arribar a convertir-se en una atracció turística, i sobre com n'és d'arrogant l'home al creure que es pot prendre de broma les dinàmiques més violentes de la naturalesa. Almenys, és evident, fins que això es perd entre panoràmiques aèries de les muntanyes nepaleses -imponents al principi tot i que cansen després-, i tot el que queda és un relat previsible sobre herois i màrtirs que es foten de fred.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

PERSONATGES COM CLIXÉS / No és només això el que converteix Everest en un ensopiment. Sovint és francament difícil seguir-ne el fil i saber què li passa a qui; en part, perquè Kormákur és molt poc destre ubicant els personatges en l'espai de les escenes, i en part perquè quan la cara de tots ells està tapada per ulleres de sol, caputxa i neu, i les seves psicologies resumides en un parell de clixés, és difícil distingir-los.

«Teníem una responsabilitat molt gran al recrear uns successos i uns personatges que realment van existir», reconeixia ahir Gyllenhaal. ¿No hauria sigut convenient dotar-los llavors de certa personalitat? I, en el pitjor dels casos, ¿no podria la falta de dimensió humana haver-se compensat almenys amb una tempesta de neu que sortís de la pantalla per aixafar-nos el cap i justifiqués així l'ús del 3D, amb un espectacle visual com Déu i tota superproducció que es preciï manen?