La meva tia àvia estava 'zoronga'

I DEMÀ:

2.L'avi Arcadio va anar a parar

a la presó

La família és un niu de perversions

SIMONE DE BEAUVOIR

Sempre he volgut ser Natalia Ginzburg. Alçar la vida quotidiana cap al més extraordinari, elevar a categoria de gran literatura el més domèstic i vulgar. Quan vaig llegir Léxico familiar vaig pensar que jo també podria escriure sobre el no-res de la família i no solament de la família, sinó en particular de la meva; vaig pensar que podria escriure sobre els aspectes més íntims, sobre la normalitat. Però a la meva família no hi ha un no-res com aquest ni una normalitat així, i els aspectes íntims no s'assemblen gens al lèxic familiar a la italiana. Si faig ús de memòria generacional, com a molt construeixo un bon culebró i, amb sort, l'alço cap al que és extraordinari i l'elevo a categoria de gran literatura, no com Ginzburg, però sí com feia Mercè Rodoreda amb les històries familiars, amb les sagues -aquella línia prima entre el culebró i un conte esplèndid. Léxico familiar és ple de l'àmbit particular: la família, cosa universal, té un funcionament diferent a cada casa, com la infelicitat. Per això res del que vaig llegir en el llibre em resultava conegut, però hi reconeixia certes maneres. Altres paraules, altres significats, altres llocs... però més o menys la mateixa incomprensió, la mateixa sorpresa, la mateixa intimitat, el mateix respecte i, també, la mateixa resignació.

Sempre que escric novel·les, fixo els meus referents en la meva família paterna: Extremadura, el poble de la meva àvia, la senzillesa del camp. Però aquesta vegada no. Aquesta vegada m'atreveixo a mirar a l'altre costat, un costat bastant més fosc i ocult en la meva infància, no tan accessible com el cel estrellat de Badajoz o les cadires al carrer de les veïnes. Un passat matern una mica pervers, d'una sinistralitat literària. El meu costat Ginzburg s'haurà d'esperar, el meu costat Rodoreda agafa el comandament: comença aquesta vida familiar, una excusa com una altra qualsevol per a la petita arqueologia domèstica i diminuta, la de buscar els orígens. La tribu dels elefants, de José Donoso, va ser escrit per poder-li donar continuïtat al passat de Pilar Donoso, la seva filla adoptiva, i aquesta vida familiar meva no pretén una altra cosa que això: donar un sentit literari als meus avantpassats, ja que com a realitat és desbordant i enganxosa.

Notícies relacionades

L'avi Arcadio va anar a parar a la presó

Una navalla amagada a la rentadora

La germana del meu avi tenia algun tipus de retard. La meva mare no sap dir-me què li passava, perquè abans per a certes classes de conductes i comportaments no hi havia noms. Diguem això, que tenia algun retard. Zoronga, es diu a casa meva. Que estava zoronga, i fan el gest amb la mà inequívoc: no era normal. Si busco la paraula al diccionari, zorongo és un ball andalús, i la meva mare és de Sevilla, així que entenc -ara sí buscant i analitzant aquest lèxic familiar- que la germana del meu avi estava una mica confusa, marejada. Un ball molt viu, diu la definició. Quan la tia -a partir d'ara serà la tia- va tenir pretendent, tots els seus germans el van advertir. Encara que aquell home sabia perfectament que la seva promesa estava zoronga, va voler seguir endavant amb el matrimoni. El meu avi, com tots els altres, no van deixar de prevenir-lo: si es casava, si tenia fills amb la tia, hauria de quedar-se-la. Un no vol una dona zoronga si es torna zoronga després que sigui la dona d'un, però ell ja sabia perfectament com era i volia casar-s'hi. Tot i així, malgrat el ball zorongo del seu cap, se la va quedar.

La tia, pel que es veu, no va canviar gens amb el matrimoni i seguia dintre del seu ball particular. Cansat, l'home, el que s'havia convertit en l'oncle, la tenia amenaçada, li pegava, la humiliava. I la tia, impúdica, l'hi explicava tot al meu avi -ja sabia qui era el millor confident. Apareixia a casa seva pixada, com una nena petita, i li explicava totes les misèries que el seu marit li feia. Tal com s'explica aquesta història en la meva família, no se sap qui té la raó, qui està actuant bé. La tia, zoronga. L'oncle, maltractador. L'avi, pacient i comprensiu. Però també és la tia, maltractada. L'oncle, aguantant una dona boja. L'avi, fart. Jo no sé dir gran cosa sobre aquest costat familiar, que és molt anterior al meu naixement. No vaig conèixer el meu avi patern i l'únic que en sé és el que aquí explico. No puc defensar ningú, perquè per a mi no és altra cosa que una història que la meva mare m'ha prestat per poder-la escriure. A casa meva, quan apareixia el seu nom, no s'aprofundia. Vaig trigar moltíssim temps a saber qui era el tal Arcadio, el meu avi, un avi desnaturalitzat per la mort i l'escàs record. I si preguntava de què havia mort, per què la meva mare va acabar en un internat, em deien el que se'ls diu als nens que no estan preparats per a la resposta: que quan fos gran, que encara no ho podia entendre. Ara que situo el meu avi en aquestes línies, que procuro presentar-lo en la seva imperfecció, em sembla  que encara no puc entendre'l, i que per a la resposta que tenia preparada la meva mare per quan tornés a preguntar -fa tot just unes setmanes- no hi ha edat propícia.