Una navalla amagada a la rentadora

«Tener un hijo no es tener  un ramo de rosas». FEDERICO GARCÍA LORCA

Si preguntes, et responen. No sempre, no quan ets petit. Si preguntes en el moment adequat, a l’edat adequada, et responen. I la resposta era molt curta: el meu avi havia estat a la presó perquè havia assassinat una persona. Tenir un pare no és, tampoc, tenir un ram de roses.

Un sempre es pensa que els assassins són els altres, que ningú que puguis conèixer cometrà cap crim. A la pel·lícula Fa molt de temps que t’estimo, de Philippe Claudel, una dona ha comès un crim. Aquesta dona és filla dels seus pares, germana de la seva germana, esposa del seu marit, mare del seu fill. No són obvietats, no. És una persona aparentment normal, incapaç de cometre la bogeria de matar ningú. I, no obstant, és una assassina. La seva germana, professora a la universitat, no suporta emetre judicis sobre certs personatges. No pot emetre judicis i tractar Crim i càstig com ho faria una dona que es dedica a la literatura i a la docència, perquè és la germana d’una assassina. Però una dona és només una dona. La línia entre aquesta dona i una assassina és, potser, més prima del que ens sembla. El motiu pel qual Juliette, la protagonista de la pel·lícula, mata, podria justificar la seva naturalesa i la seva bondat. El motiu pel qual el meu avi va matar podria salvar-lo, però no es va salvar.

Els avis de la gent que conec no han matat mai a ningú. No he estat a prop, que jo sàpiga, d’un assassí. El meu avi va morir abans que la seva primera néta, la meva germana, pogués conèixer-lo. No es va morir, es va suïcidar. L’home que mata sovint vol llevar-se la vida. Ho veiem sovint –sobretot en el maltractament de l’home a la dona–. Després de matar-la, intenten suïcidar-se. Però el meu avi abans de suïcidar-se va pagar pel seu pecat i va anar a la presó. Un home mata un home i en paga un preu: el tanquen en una presó, en una cel·la. I quan aquest home socialment ja no deu res a ningú, ha complert la seva condemna, la condemna que li han imposat els homes justos, llavors decideix castigar-se ell mateix i penjar-se. Ningú voldria enterrar-lo, si fos a La hojarasca de Gabriel García Márquez. Però el meu avi sí que està enterrat; no sé si com a malvat o com a heroi, sí com a pecador.

El meu avi, l’avi Arcadio, havia fet servir una navalla per apunyalar una persona. La meva mare diu que la navalla va estar amagada a la rentadora, a dins. Quan va matar l’home, la va amagar i va avisar que hi aniria la policia a buscar-lo. Això, que no se m’havia explicat mai fins fa unes setmanes, és una escena que apareix en una versió lliure en el meu últim llibre publicat. Els assassins del pare de Mariela guarden la pistola en un cistell on acumulen la roba bruta. Mariela deixa de posar-se el vestit que hi havia en aquell cistell, per por. Mariela, en aquell moment, és una mica la meva mare, però la meva mare no va ser mai clara amb la mort del seu pare durant la meva infància i la meva adolescència. Alguna cosa, això sí, va quedar de totes les versions que van perdurar a mitges en la meva memòria. Quan la mare em va parlar de com se sentia quan passava per davant de la rentadora, fins i tot quan ja no hi havia allà dins la navalla, vaig reconèixer certs capteniments del meu últim personatge. La novel·la va ser escrita fa quatre o cinc anys, i de les diverses correccions es va salvar l’escena del cistell i el vestit, la sensació de Mariela envers el seu vestit, que es va convertir en un símbol –el de la mort de la seva etapa d’immaduresa. 

Notícies relacionades

L'avi Arcadio va anar a parar a la presó

La meva tia àvia estava 'zoronga'

Carmen Martín Gaite, a El cuento de nunca empezar, li fa un cant al nen, al nen com a recopilador d’històries, com a interlocutor ideal per als contes. Un dels punts clau és no tractar-los com si fossin idiotes. No adaptar tant la realitat a una versió dulcificada. I el més important: el misteri. Si de debò vols que un nen presti atenció, el millor que pots fer és amagar-li part de la informació. Jo, per exemple, que al meu voltant tots eren o massa grans o massa petits, vaig conviure amb la història de l’avi Arcadio de prop, de molt a prop, però mai se’m va explicar com se li explicaria a un nen –minimitzant–. Més aviat se’m va ocultar, però no se’m va ocultar completa. Són coses de grans. La història començava però no s’acabava, i va ser així com va començar a ser important encara que jo no me n’adonés. De totes les històries que no em van ser explicades, aquesta ha seguit en mi incompleta fins que em vaig atrevir a preguntar de nou. El que jo volia saber no era tant sobre el meu avi, sinó sobre la meva mare. Coneixia el desemparament de la seva infància, i també algunes coses bones. Coneixia algunes paraules que utilitzaven els meus avis al poble, Osuna, però no coneixia com havia mort Arcadio, per quin motiu, què el va apartar de la seva família. Sabia, això sí, alguns detalls que el meu cap es va encarregar de lligar i completar. Així és com funciona el conte de mai començar, la intriga infantil. I la mare, en tot aquest temps, no va renunciar mai a la bondat del seu pare, perquè ja sabia que no era com tenir un ram de roses. 

I DEMÀ: 4. Trenta-set ganivetades al terrat