L'avi Arcadio va anar a parar a la presó

I DEMÀ:

 

3. El misteri de la navalla amagada en una rentadora

El que no em podia dir la meva mare era que el meu avi havia estat a la presó. No podia dir-m'ho perquè ho vaig preguntar -on era el seu pare quan la seva mare tenia tuberculosi i tots els seus germans van acabar en un col·legi interns- massa aviat. Hi va haver altres preguntes que no es van poder contestar en la meva infància, com en moltes infàncies, però aquesta va quedar massa suspesa. Perquè, sí, la meva mare va estar tancada en un col·legi de monges. Sempre ho explica i sempre ho ha explicat, però mai s'està prou atent mentre no s'escriu. Amb el temps, quan vaig començar a interessar-me per les nenes dolentes, lúcides i entremaliades d'Ana María Matute, em vaig adonar que la meva mare podria haver sigut ben bé una de les seves nenes literàries. Llavors aquelles històries que fins llavors només eren historietes van canviar per a mi.

La mare havia tingut els cabells rapats perquè tenia polls, a la seva família hi havia un secret, tenia un germà coix a qui tirava pedres a les cames perquè caminés ràpid -coix amb mala sort-, corria per la casa amb la meva àvia al seu darrere per estomacar-la per alguna maldat que havia fet, protegia la seva germana de les monges i d'una infància no gaire bona. Enganyava les monges, es rebel·lava. La meva mare era una nena de conte trist i grotesc. Quan les monges volien castigar-la, l'amenaçaven de no deixar-li veure la seva mare. I la meva mare anava resistint, i quan la seva germana petita no volia menjar més, llançava el menjar per la finestra quan les monges no se n'adonaven, i si no podia veure el NO-DO perquè estava castigada i la posaven d'esquena a la pantalla, la meva mare es treia un mirallet i el veia malgrat la prohibició. Així era la meva mare. A ella ningú li deia que no podia saber la veritat, ningú li deia que quan creixés ja ho sabria, perquè les coses li estaven passant a ella. Vaig començar a pensar en la meva mare com es pensa en un personatge, però encara hi havia moltes coses que m'eren vetades. No sabia encara per què el meu avi havia estat a la presó, no sabia res de la tieta, no sabia res de la meva vida familiar.

Per la via paterna sabia que el meu pare m'havia tingut prou jove per poder conèixer la meva besàvia i recordar-la encara. Va morir quan jo tenia nou anys i es deia com la meva àvia: Natividad. Però la meva àvia d'aquí era la iaia i la besàvia d'allà era l'àvia. Va morir un 27 d'abril, dos dies després del meu aniversari, i la meva àvia el 25 se'n va anar cap al poble, per acomiadar-se d'ella. Sabia que el meu besavi, el marit de l'àvia Natividad, havia mort d'una guitza. El cavall li va tocar a la panxa i no hi van arribar a temps. Sabia que l'oncle Jacinto -oncle del meu pare, en realitat, però per edat podia ser el meu oncle també- havia nascut bessó d'una nena que va morir tot just acabada de néixer. I que l'àvia havia tingut avortaments. Sabia també que la tia Antonia no es deia Antonia sinó Eulalia, i que no se'n van adonar fins que l'àvia va morir i van començar els tràmits burocràtics. Hi havia coses de la família paterna que no sabia: la història de l'oncle Tomás, per exemple. Però pràcticament tot m'havia sigut revelat. El secretisme no era tant. La gent moria a la família paterna, tenia malalties, algun escàndol que al poble no passava desapercebut però a la ciutat sí -el ritme lent del camp-. Però tot estava al meu abast.

Notícies relacionades

Les millors sèries d’aquest any: coses que els Emmy 2025 no haurien d’oblidar 

Mango entra al mercat de les fibres reciclades

De la meva àvia materna, la mare de la meva mare, sabia que a penes podia tenir cura de mi quan estava malalta. Així que quan no anava a col·legi i em quedava a casa, gairebé no parlàvem -no l'entenia gaire bé-, però quan el gos es posava una mica pesat, em protegia. De la mare de la meva mare sabia que no podia menjar dolç però estava sempre robant trossets de pastís i, la pobra, pel temps que li quedava, que disfrutés. Sabia de la meva àvia que no tenia dents però tot i així somreia, sabia que no sortia al carrer mai, que tots la visitaven a ella, molt diferent de la meva altra àvia, la paterna, que encara treballava i era jove. Però del meu avi, el senyor Arcadio, no en sabia res. Sabia el que es podia veure d'ell en una foto que els meus pares tenen al saló. Com que el germà petit encara estava a la panxa, amb l'ordinador van aconseguir posar-lo entre la resta de germans per poder estar tots junts -l'única foto familiar completa.

Si preguntava què havia passat amb ell, ningú m'ho deia. Havia estat a la presó, però no sabia per què. Cada vegada que sortia de permís, deixava embarassada la meva àvia. Així fins a tenir nou fills, que va deixar orfes. Així fins que la meva àvia es va quedar sola amb nou fills, quedant-se viuda d'un home que no se sabia si era bo o dolent. Havia estat a la presó i, al sortir, poc abans que naixés la meva germana -primera filla i primera néta- s'havia suïcidat. La meva mare, la meva mare de petita, bé podria haver sigut un personatge d'Ana María Matute, però l'avi Arcadio anava una mica més enllà. Anava tant més enllà que els nens, tots els seus néts, que no el van conèixer, amb prou feines en sabien el que ens deia aquella fotografia única: que havia tingut nou fills, que havia tingut una dona. Que els havia deixat abandonats.