El gran poder de la subtilesa

Els veterans del country-rock alternatiu Lamb-chop van mostrar divendres, a la sala Barts, al programa del Grec, la seva capacitat per generar emoció sense alçar la veu. El xiuxiueig i la delicadesa de matís: verdaderes gosadies en un món on només se sent qui crida.

Lambchop han recuperat últimament en directe Nixon (2000), el seu disc més famós, coincidint amb el 15è aniversari del seu llançament, però a la Barts van preferir diversificar repertori i fer èmfasi en els seus discos de la dècada passada; alguns d'aquests gravats amb el guitarrista William Tyler, que torna a ser part del grup després d'una temporada treballant sol.

L'actuació va arrencar amb The butcher boy de Nixon, aquí a velocitat reduïda. Només amb les primeres paraules («ella va pujar a fer-se el llit»), Wagner ens va recordar el carisma de la seva veu greu però sense por de les notes altes. La banda elevava la seva narració amb subtilesa màxima. Aquella naturalitat que només és possible amb la mestria.

Gone tomorrow va redirigir la nit al country-soul, tònica seguida per I would have waited here all day. El baix sonava a contrabaix jazz i cada cop de bateria era una mena de carícia. La banda va crear una atmosfera quasi religiosa que ells mateixos van alleugerir entre temes, fent acudits dolents i relats com el del seu plujós debut europeu al BAM. Wagner va al·ludir a algun dels seus socis amb el final de cada cançó, i quan va acabar el semicercle va tornar a començar. L'aire condicionat estava al màxim, per sort, però el clima era càlid.

Notícies relacionades

Elegia coral de les situacions quotidianes

L’exclusiva de Paulina que Colate no va consentir

Grumpus va iniciar una segona meitat amb més ritme. Va caure una delicada My blue wave, moment de lluïment de Tyler, amb un solo líquid i sobrenatural, però també Your fucking sunny day (molt Jackson 5) i una cançó àlgida des del títol com Up with people.

Wagner no es va voler allargar en excés amb el bis perquè havia de telefonar a la seva dona per felicitar-la pel seu aniversari. Unes notes de piano melancòlic van sortir del piano de Tony Crow. Hi va haver rialles, unes quantes. My face your ass i una versió del Young americans de David Bowie («una cançó de vells», segons el líder) van tancar una actuació del tot reconfortant.