Canet Rock en 100 fotos
La mostra ofereix un centenar d'imatges de totes les seves edicions, així com material audiovisual inèdit
L'exposició fotogràfica '40 anys i un dia', a Arenys de Mar, recorre les quatre dècades de vida del festival
A l’esquerra, Lluís Fortuny,futur membre de la Dharma. /
Un fil conductor enllaça aquell Canet Rock dels anys 70, contracultural i antifranquista, amb la versió moderna del festival, rearmada l'any passat i que afrontarà la seva segona edició el pròxim 4 de juliol. L'exposició fotogràfica 40 anys i un dia, a Arenys de Mar (localitat, recordem-ho, a la qual pertany en realitat bona part dels terrenys del Pla d'en Sala, el recinte que acull la mostra), brinda en safata el paral·lelisme entre les dues vides del festival. Dues fotos fetes des de l'escenari, una del 1976 i l'altra del 2014, que presideixen l'entrada, recorden que el protagonista anomenat públic segueix exactament allà on era.
L'exposició, que té lloc al Centre Cultural Calisay, d'Arenys de Mar, fins al 5 de juliol, commemora el 40è aniversari de la primera edició de Canet Rock, fill de les Sis hores de Canet, i ofereix un centenar de fotografies de totes les edicions del festival. Un material que evoca els mitificats recitals d'artistes com Sisa, Pau Riba, la Companyia Elèctrica Dharma o Oriol Tramvia fins a les encara pròximes actuacions de Gerard Quintana amb Xarim Aresté, Mishima o Txarango, que van exaltar el públic de la passada edició.
Fotos de calat històric, realitzades per Francesc Fàbregas i Pere Riera (arquitecte que, amb Dani Freixes, va dissenyar l'espai del festival als anys 70), i imatges de l'última edició a càrrec del mateix Fàbregas, així com de Xavier Mercadé, Enric Lucena i Vicenç Tomàs. L'exposició, que amplia la que fa un any va tenir lloc a l'antiga fàbrica Damm, de Barcelona, ha sigut ideada per SunMusic, la promotora actual del festival, i compta amb el suport de l'ajuntament d'Arenys de Mar i de la Diputació de Barcelona.
ACTITUD REIVINDICATIVA / Es pot debatre sense acabar sobre les diferències entre aquell primer Canet Rock (amb quatre edicions entre el 1975 i el 1978) i l'actual, però els responsables de la mostra posen l'accent en uns aspectes comuns que comencen amb la mateixa actitud del públic. Parlem d'un festival amb connotacions extramusicals. Potser com tots, per altra banda. «Canet Rock és un reflex de la societat de cada moment. Ho era als 70 i torna a ser-ho ara. Hi ha un sentiment reivindicatiu, un desig de canvi i llibertat», considera Lluís Gendrau, director editorial del Grup Enderrock, marca editorial que assumeix el comissariat de la mostra. Posa com a exemple els eslògans que es llegien a les pancartes dels 70 i els que van il·lustrar samarretes del 2014: del Poble català, posa't a caminar al We want vote.
En el terreny musical, els canvis són notables, i es produeixen en paral·lel a l'evolució de l'escena: de l'underground i l'era Zeleste al nou pop i el mestissatge. «Als anys 70, el festival era una fotografia del rock laietà, de qualitat però més aviat minoritari. Ara reflecteix els temps actuals, amb propostes més transversals. Des d'aleshores la música s'ha democratitzat i la foto s'ha ampliat i és més diversa», argumenta Gendrau.
Unint les dues generacions del festival, la mostra ofereix textos contextualitzadors, firmats per Rosa E. Messeguer i Joaquim Vilarnau, i algun objecte associat a la seva història, com el titella de Comediants utilitzat al seu dia, que tornarà aquest any a Canet Rock a propòsit de l'actuació que el grup teatral realitzarà amb la Dharma. «Estarà exposada fins dos dies abans del festival, quan el recuperaran per tornar-lo a treure a escena», explica Gendrau.
Notícies relacionadesFILMACIONS DOMÈSTIQUES / Com a complement de les fotos, la mostra ofereix tres hores de material audiovisual, incloent-hi la projecció en bucle de la pel·lícula Canet rock (1975), dirigida per Francesc Bellmunt, amb guió seu i d'Àngel Casas, i d'algunes peces inèdites: un remake de 20 minuts d'aquell film, que el mateix Bellmunt va gravar l'any passat, titulat La rulot, així com un document de l'edició del 1978 a càrrec d'un assistent, Enric Roca, i la filmació domèstica en súper 8 que va realitzar el tècnic de so del festival, Joan Solà, El campaner.
És la memòria d'un festival que l'any passat va transcendir la seva aura mítica per mostrar la seva funcionalitat en el segle XXI. L'exposició, muntada amb la intenció que pugui ser itinerant, s'alça com a pòrtic de la seva segona edició moderna, amb protagonistes com Txarango, La Pegatina, Els Amics de les Arts. Sanjosex i La Iaia. La història continua.
