AC/DC assalta l'Estadi

L'únic concert d'aquest any a Barcelona que té lloc en un estadi el protagonitza avui AC/DC, un grup de rock dur. Els australians representen, no obstant, una visió oberta del gènere, en sintonia amb les arrels del rock'n'roll i el rhythm'n'blues, cosa que, sumada al seu catàleg d'himnes, explica que puguin atraure molt més públic que qualsevol banda de heavy metal. Els seus seguidors van esgotar fa cinc mesos les entrades de l'actuació que oferiran aquesta nit a l'Estadi Olímpic (22.00 hores; a les 20.45 actuarà el grup californià de blues-rock Vintage Trouble).

AC/DC torna sis anys després de dues sessions triomfals a Barcelona (plens consecutius al Sant Jordi i l'Estadi), reafirmat com a grup que sobreviu al vaivé dels temps. Vindria a ser com una versió endurida i d'aires obrers del que representen els Rolling Stones: fidelitat a les arrels musicals, memòria d'una generació transmissible a fills, nebots i néts, i un aparatós sentit de l'espectacle.

CAMPANES I CANONS / La banda celebra el seu 40è aniversari, i fa més de 30 anys que va establir els paràmetres de la seva posada en escena, que aquesta nit podrem contemplar una vegada més: la campana gegant de Hells bells, la nina inflable de Whole lotta Rosie, els canons que llancen les seves salves com a clímax de For those about to rock (we salute you). I un Angus Young subministrant els seus riffs i solos amb uniforme de col·legial, sense la presència del qual AC/DC no és imaginable.

Musicalment, les novetats són també contingudes: tot apunta que aquesta nit només sonaran tres cançons del disc que van publicar el novembre passat, Rock or bust, i el guió no s'allunya gaire del de la gira Black ice (2009). Domina el repertori del període 1975-1981, amb 15 de les 20 cançons. El grup recupera aquests dies High voltage, mentre que, en canvi, ha sacrificat el llarg blues The jack. El tram final és indèntic al d'aquells concerts, amb peces tan lapidàries com Let there be rock i Highway to hell.

AC/DC llueix un aspecte indestructible mentre, al seu interior, sigil·losament, algunes peces han caigut i han sigut reemplaçades per altres. Malcolm Young, implacable guitarrista rítmic (i germà gran d'Angus), ha deixat la formació a causa de la seva minvada salut mental, i el seu lloc l'ocupa un nebot, Stevie.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

CANVI DE BAQUETES / També és baixa el bateria històric, Phil Rudd, per problemes amb la justícia (el mes passat es va declarar culpable de proferir amenaces de mort, i pesa també sobre ell una acusació de possessió de drogues), de manera que ara les baquetes les fa anar un vell conegut, Chris Slade, que ja va ser membre del grup entre el 1989 i el 1994 (era el titular quan AC/DC va actuar a l'Estadi amb Metallica, el 1991).

Segueix al seu lloc, castigant-se cada nit les cordes vocals als 68 anys, Brian Johnson, el cantant que, el 1980, va aconseguir suplir amb encert el posteriorment mitificat Bon Scott. I també continua un altre veterà (no pas membre fundador), el baixista Cliff Williams. AC/DC celebra el seu 40è aniversari amb una formació que conserva només un integrant original, Angus Young, cosa que diu  molt del poder i l'obstinació del guitarrista per convertir en triomfador un so per sobre de músics que vénen i van.