Ezequiel Szafir visita el futur a 'París 2041'

Al vicepresident d'Amazon Europa sembla que té facilitat per rendibilitzar el temps. De la conversa amb un taxista a París ha extret una novel·la de gairebé 400 pàgines que planteja un futur amb aroma de passat en què ara els que viuen en guetos, en lloc de jueus, són musulmans. Ezequiel Szafir (Buenos Aires, 1971) descriu a París 2041 (Ediciones B) el manual d'ús de qualsevol de les dictadures que hi ha hagut al món. D'aires orwel·lians, els drones sobrevolen els carrers en què el lector ensopega amb neonazis, franctiradors i membres de la Resistència fins que arriba el moment de l'alliberament (una altra vegada) de París. Mentre passeja sota un sol generós pel barri que en temps de Zola habitaven els obrers i en què ara la població algeriana es barreja amb el París més bobo (bohemi burgès), Szafir repassa els escenaris de la novel·la. També els seus símbols.

LA ZONA LLIURE / Com el del canal de l'Ourcq, que permet a un dels personatges de París 2041 una perfecta fugida. «La vida al voltant del canal té el simbolisme de l'aigua, és integrador. Però la dictadura el transforma en un lloc sense vida. Desapareixen els vaixells i dels ponts pengen cartells com a eslògans, perquè la societat no qüestioni res», diu l'escriptor. És en aquesta frontera marcada per la presència de l'aigua on els protagonistes s'endinsen en el gueto, en l'anomenada Zona Lliure, a la qual s'accedeix amb una targeta codificada. Marca també un «joc d'anada i tornada», una separació entre «ells i nosaltres», un espai d'on desapareixen els mòbils i es torna al món dels llibres en paper, un gest nostàlgic. «Intento recuperar el romanticisme de la vida que hem perdut. El que el Govern fa com a mètode de pressió, acaba sent una benedicció. Quan la mare d'un dels personatges, Farida, es desespera, li ha d'enviar una carta». I és el lloc en què s'erigeix un mur que per a Szafir és molt més que una metàfora. «Estar dins i fora del mur és part de la narrativa social europea dels últims mil anys. L'invent del mur no és de Berlín». És com si Szafir utilitzés el procés d'escriptura per pensar, carregat d'una sensibilitat social que supera la literària. «Des de fora, Europa es veu com un continent que considera òbvia la democràcia i la pau. Però qualsevol s'adona que la pau és una excepció en la història europea, i la democràcia, una cosa totalment nova per als europeus, no una tradició mil·lenària». Juga també amb la idea que la Història, amb majúscules, es pot repetir i es va fer el següent plantejament: «Si puc escriure el futur repetint el passat, és que alguna cosa va malament».

UN FUTUR QUE ARRENCA EL 1935 / I pot ser que sigui així, reflexiona l'autor argentí establert a Luxemburg. «El futur que he escrit arrenca el 1935. En lloc de cremar sinagogues en la nit dels vidres trencats, cremo mesquites. I la reacció del Govern per protegir els musulmans és col·locar-los en un gueto. Tot això passa de forma tan coherent a la novel·la que espanta, perquè no he d'inventar res. És repetir la història a l'Europa moderna, afegint-hi drones i llibres electrònics». ¿Reviure el passat portant-lo al futur per millorar el present? Pot ser. En tot cas, el directiu d'Amazon creu que la seva generació té l'obligació de rendir homenatge als que van lluitar perquè avui puguem gaudir d'una llibertat abans impensable. «Jo no sé si la democràcia és més fràgil del que creiem. En tot cas no se'n parla d'això. Es dóna per establert que som demòcrates. I quan la gent pot votar Le Pen sense càrrec de consciència és que tan demòcrates no som», diu.

El passeig de Szafir prossegueix pel canal fins a arribar al cafè amb la façana pintada de blau en què va escriure diversos dels capítols d'una novel·la armada en bars, hotels, avions i en gairebé totes les ciutats europees. «És una qüestió de disciplina», recorda després de parlar de la seva peculiar relació amb els personatges. «A vegades els protagonistes fan una cosa que no vull que facin o diuen el que no vull que diguin i m'enfado moltíssim, perquè em fa vergonya que diguin certes barbaritats, però no puc canviar-ho perquè el lector s'olora les mentides en el personatge, que arriba a adquirir vida pròpia». Però de seguida s'hi reconcilia i el també periodista esbossa una altra teoria. «El que té de bo la ficció -i que no té el periodisme- és que no has de demanar ni permís ni perdó. Et pots divertir posant a un fill de puta el nom de Cousteau o posar frases de Perón en el text».

Notícies relacionades

Natasha Lyonne: Ressorgiment d’una actriu que va tenir un peu a la tomba

L’univers de Grangel Studio brilla a Casa Seat de Barcelona

GENERAR DEBAT / Després de la novel·la històrica Marina de Buenos Aires (2004), Szafir espera de la seva ficció parisenca que no passi desapercebuda per al lector. «Seria per a mi un malson». «L'èxit de la novel·la seria generar debat. La conclusió que en tregui el lector tant me fa. Es tracta que generi més preguntes que respostes. Això és una obvietat perquè no hi ha respostes». I després de França, li toca el torn a Espanya, escenari del seu pròxim relat. «Espanya també té comptes pendents amb ella mateixa i és una societat sense resoldre, com moltes. Però, com a immigrant a Espanya --sóc sud-americà, argentí i jueu- m'hi he sentit terriblement còmode en tot moment. Posar-me amb Espanya em costa una miqueta. Amb França és més fàcil», diu fent broma.

Vegeu el 'booktrailer' de 'París 2041' amb el mòbil o a e-periodico.cat