Un any sense Gabo

La mort a l'escriptor mortal li dóna una segona oportunitat, treu dels calaixos els seus vells llibres, aleshores plens de pols, i empeny els seus lectors fidels a tornar-lo a llegir. Els homenatges, les plaques i els panegírics obren com un imant per reclutar creients, i durant el temps de dol, que sol ser curt, té lloc una forma de resurrecció, literària almenys, un pletòric període de celebritat que el mort ja voldria tenir ulls per disfrutar-ne. Gabriel García Márquez va morir fa un any i tot el que estava previst que passés ha passat, els homenatges, els panegírics, les plaques, però en certa manera era com una pluja caient sobre mullat, perquè si hi havia un escriptor cèlebre, immortal abans de morir, aquest era el nobel colombià. El que la mort li fa a un immortal. Aquesta és la qüestió.

«Ja era tan famós que amb la seva mort es va desencadenar un enorme afany de divinitzar-lo definitivament, cosa que no té res a veure amb l'anàlisi objectiva i sí amb la idolatria -diu l'escriptor i, en el més ampli sentit de la paraula, intel·lectual colombià Conrado Zuluaga, autor de diversos volums sobre el nobel i l'home que des de fa uns anys ostenta el títol de ser el que més en sap de Gabo-. S'han dit coses com que des que va néixer ho tenia tot, que des de petitó escrivia, que des de petitó ja era cronista, que era el millor periodista i el millor pare i el millor diplomàtic i el millor tot. Com si tot ho hagués tingut mastegat, i no s'adonen que el paio es va rebentar el cap 20 anys per aprendre a escriure Cien años de soledad. ¡Vint anys! No té sentit, el paio es torna inaprensible, al final resulta que no té res a ensenyar-nos perquè era un il·luminat. Anem cap a la divinització, però jo penso combatre-la en la mesura de les meves possibilitats».

VINT CASES DE FANG I 'CAÑABRAVA' / Aquesta idolatria l'alimenta en part la idea que als morts se'ls perdona tot, la qual cosa amb García Márquez té un valor especial, tenint en compte tot el soroll que el va envoltar en vida i que no tenia res a veure amb literatura. «Aquí a Colòmbia el 50% de la gent no el llegia perquè era amic de Clinton, i l'altre 50%, perquè era amic de Castro», diu Zuluaga. Però la mort depura, i deixa en el camí el que semblava important però al final no ho era tant.

«Em sembla que al morir García Márquez -diu l'escriptora colombiana Piedad Bonnett- han anat passant a un segon pla les coses que van donar lloc a debat quan era viu, les seves postures polítiques, per exemple, i això li fa bé a un escriptor, afavoreix la literatura». Bonnett forma part del triumvirat de comissaris responsables de donar forma a una de les idees literàriament més audaces de l'any: construir Macondo. La Fira del Llibre de Bogotà ha posat a les seves mans, en efecte, la tasca de convertir el «poblet de vint cases de fang i cañabrava» en una cosa palpable, tot el que veurà la gent quan entri al pavelló que li correspon al mític poblet en la seva condició de país convidat d'honor de l'edició d'aquest any; que comença el dia 22. Quan Gabo va morir, la programació de l'edició anterior ja estava tancada, i els seus responsables gairebé no van tenir temps de reaccionar, així que el verdader homenatge tindrà lloc aquest any, amb aquell Macondo que tothom vol veure i una programació en la qual abunden els col·loquis, les conferències i les exposicions sobre el nobel.

CENTRE INTERNACIONAL A CARTAGENA / També forma part d'aquest trio de curadors el director de la Fundación Nuevo Periodismo Iberoamericano (FNPI), Jaime Abello, una persona pròxima a l'escriptor colombià i en bastants sentits un dels responsables de gestionar el seu llegat. ¿Què li fa la mort a un immortal? Abello té una particular manera de veure-ho. «Jo tinc una alerta a Google News amb el nom de García Márquez, i no ha passat un dia des que va morir en què no salti el seu nom. Per a nosaltres no ha sigut un any d'absència sinó de presència, així ho hem sentit». Fa uns dies, la fundació va treure a passejar pels carrers de Cartagena un carnavalesc grup de Gabitos, tots vestits amb guayaberas blanques, que van desfilar primer en grup i després es van escampar pel laberint de la ciutat vella, amb la qual cosa en un moment donat qualsevol podia trobar-se amb un Gabo a qualsevol cantonada. Potser és la mateixa sensació que té el president de la fundació.

La mort del seu inspirador ha portat la FNPI i el seu director a embarcar-se en una tasca que no té gaire a veure amb el seu objectiu bàsic, és a dir, formar periodistes. «La fundació està compromesa ara amb el projecte de tirar endavant el que disposa la llei d'honors a García Márquez, aprovada al desembre, en particular amb la posada en marxa a Cartagena d'un centre internacional per al seu llegat», diu Abello. És una nova línia de treball, i hi estan treballant.

Notícies relacionades

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes de gastronomia

El museu de George Lucas, ¿un homenatge al seu propi ego?

En la llista d'iniciatives posteriors a la mort de l'escriptor destaquen el premi de conte que el Ministeri de Cultura de Colòmbia va instaurar l'any passat amb el nom de l'escriptor, dotat amb 100.000 dòlars, i el documental que el realitzador britànic Justin Webster va estrenar fa unes setmanes, Gabo, amb una posada de llarg europea que va tenir lloc en la recent edició de Kosmópolis; també, per raons agermanades amb la polèmica, la medalla d'or que li va concedir a títol pòstum l'Ajuntament de Barcelona, en reconeixement a l'etapa barcelonina de l'autor. «Crec que amb la voluntat de començar a corregir coses -opina Xavi Ayén, autor d'Aquellos años del boom-. García Márquez és un escriptor que els barcelonins sentim nostre, que va viure aquí i va escriure aquí, però que ha sigut perjudicat per la decisió de la classe política de no considerar-lo dels nostres». ¿Què li fa la mort a un immortal? «Gabo ja era una espècie de sant viu, i la seva mort inevitablement ho ha accentuat. No existeix un procés de beatificació laica, però si n'hi hagués ara hi estaríem treballant».

MOLTS EGOS / Les llibreries de Co-lòmbia estan inundades de llibres sobre Gabo, però la majoria pertanyen a una categoria que ja és subgènere: Gabo i jo. «Molta gent que tenia una foto amb ell ha escrit un llibre amb això. Tot un subgènere: el que a mi em va passar amb García Márquez. En aquest sentit, hi ha hagut molt d'oportunisme en el que s'ha publicat aquest any», diu Zuluaga. «És un país d'egos», confirma Bonnett. Però no tot hi entra. Els gabòlegs rescaten llibres com Soledad y compañía, de Silvana Paternostro, La soledad de Macondo y la salvación por la memoria, d'Ana Cristina Benavides, i Macondo visto por Leo Matiz, per exemple, i diuen que són volums que projecten alguna llum nova sobre l'autor i la seva obra. Tot i que el més interessant encara està per arribar, diu Ayén. «Hi ha gent que vol ser biògrafa de García Márquez i encara no s'atreveixen a escriure per no molestar la família, però amb el temps segur que sortiran coses noves». Dos esdeveniments destaquen a l'horitzó: quan Gerald Martin publiqui la versió ampliada de la seva biografia i quan l'arxiu de l'escriptor a la Universitat de Texas s'obri al públic. Allà hi ha la seva correspondència, i l'esborrany inacabat de la seva novel·la inèdita, En agosto nos vemos.