Teresa Rebull, la memòria de la Cançó

Va ser la veu de la memòria per als joves cantautors que, als anys 60, van impulsar la Nova Cançó i a qui el món anterior al 1939 quedava lluny. Teresa Rebull va viure la República i la guerra civil com a militant del POUM, es va exiliar a França als 19 anys i no va ser fins als 40 quan es va convertir en trobadora, animada per un Lluís Llach de vint anys.

Com va assenyalar Llach quan, el 2006, Òmnium la va homenatjar al Palau (amb Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Joan Isaac i altres cantautors), la seva vida va ser una aventura que, superat el trànsit bèl·lic, va cobrar una nova forma de cantautora de perfils maternals, testimoni viu o pròxim d'episodis històrics com els evocats a Paisatge de l'Ebre, emotiva cançó amb text de Josep Gual i Lloberas que encara transmet desolació amb la seva evocació de «les sabates d'en Jaume» i les restes de metralla. Rebull l'entonava amb solemnitat i profund sentiment.

VOCACIÓ TARDANA / Teresa Soler i Pi (Sabadell, 1919; va prendre el seu cognom artístic del seu marit, Pep Rebull) era filla del líder sindical i càrrec del PSUC Gonçal Soler i va treballar a la Conselleria de Treball de la Generalitat en temps republicans fins que, el 1939, va emprendre una nova vida a Banyuls, la localitat del Rosselló, a la Catalunya Nord, on ahir va morir als 95 anys. Encara que en la dècada dels 50 va establir un duo domèstic amb la seva germana Assutzena, que va fer algunes actuacions radiofòniques, va ser a finals dels 60 quan va començar a compondre cançons i a mostrar-les en públic a un costat i a l'altre dels Pirineus. Per la seva edat, va ser batejada popularment i afectuosament com «l'àvia» o «la iaia» de la Cançó.

Notícies relacionades

Elegia coral de les situacions quotidianes

L’exclusiva de Paulina que Colate no va consentir

El segell Concèntric va publicar el 1972 el seu primer àlbum, i el van seguir d'altres en què va mesclar composicions pròpies amb cançons populars i adaptacions de poetes com Salvat-Papasseit (és el cas de Visca l'amor, una altra de les clàssiques del seu repertori), Maria-Mercè Marçal (Vint bales, sobre l'assassinat del polític i advocat obrerista Francesc Layret) i Martí i Pol (El meu país, que transmetia la melancolia de l'exili).

Després d'un disc infantil, Papallones... i més (1984), i un altre, Camí de l'Argilada (1986), dedicat a poetes com Jordi Pere Cerdà i Josep Sebastià Pons, Rebull va reduir la seva activitat. El 1992 va rebre la Creu de Sant Jordi i set anys després va publicar un llibre de memòries, Tot cantant, on evocava des de la seva moguda joventut i el compromís polític fins a episodis de la seva vida artística com la seva relació amb Georges Brassens. Ahir, l'amic Llach li deia adéu emocionadament a través de Twitter: «La maramiga més forta, compromesa, coratjosa i bella que mai he tingut».