José María Sanz 'Loquillo': «La gent necessita sentir coses que siguin de veritat»

Quan va gravar als anys 90 els dos discos en què interpretava poemes de diversos escriptors, des de Neruda fins a Gil de Biedma, Loquillo va afirmar per justificar la seva pirueta que no es passaria tota la vida cantant la tornada de «yo para ser feliz quiero un camión». Dues dècades després, no només la torna a cantar, sinó que la inclou al seu nou àlbum, Código Rocker, una selecció de cançons que van marcar la seva carrera revisades ara en clau de rockabilly juntament amb el grup barceloní Nu Niles.

-¿Per què torna a pujar al camió?

 

-Després d'haver fet quatre discos audaços, conceptuals, com són Mujeres en pie de guerra, Balmoral, Su nombre era el de todas las mujeres i La nave de los locos, havia de recuperar el meu ADN. Volia fer un disc que em tragués una mica de la pressió dels quatre anteriors, volia donar-me una festa sense aquest to cultural excessiu i tornar al que sóc jo.

-I ho ha fet per la via del rockabilly.

-Molts amics em deien que quan faria un disc de rock and roll al vell estil. Jo era molt fan dels Nu Niles, una banda que funcionava a tot el món i que havia fet el pas de realitzar dos discos en castellà. Els vaig plantejar la idea i de seguida vam començar a treballar.

-¿Com van escollir el repertori?

-Vaig seleccionar velles cançons que quan vaig gravar no van acabar de quedar com volia perquè aquelles bandes eren de garage o de punk, i no tenien el so que requerien aquells

temes. Vam triar cançons que no quedessin com d'una època, sinó que haguessin resistit el pas del temps. I després els vam donar un tractament de rockabilly. Vam assajar tres dies a Barcelona i vam gravar el disc en vuit dies. Hi ha cançons que estan gravades en directe i a la primera.

-¿I el resultat?

 

-Un disc orgànic, contundent, enèrgic, sense filtres ni producció. Fet tal qual. Com ha de ser el rock and roll. Hi ha ímpetu, i ara en sabem més que quan teníem 20 anys i començàvem a gravar. Quan Sabino Méndez va escoltar la versió de Piratas, una mica més i es posa a plorar, perquè està plasmada tal com ell la va pensar.

-¿Quina ha sigut la resposta del públic?

 

-Vam pensar fer una petita gira de presentació en format de club, no d'estadi ni de teatre. Per a aquest disc s'ha d'anar a un club de rock a suar. Però, de sobte, el disc surt i es posa número u en vendes a tot Espanya. És la primera vegada que un disc de rockabilly d'una banda espanyola arriba tan amunt a les llistes. Ja hem venut totes les entrades per als concerts de Madrid (dues nits), Bilbao i Saragossa.

-I tot amb músics de Barcelona.

 

-Tots són d'aquí. Es reivindica així que Barcelona és una ciutat de rock and roll, des de Los Pájaros Locos i Los Sírex. És el nostre ADN també. El problema és que els que fan rockabilly no són mai reconeguts. La crítica ho veu com un gènere macarra, xulo i menyspreable.

-La portada i tot el disc fan olor de vinil.

 

-S'han esgotat dues edicions en vinil del disc. N'hi ha una tercera edició. Hi ha un mercat gran de vinil, perquè hi ha un públic que vol sentir les coses tal com són realment. Per a certes músiques, el so és molt més de veritat que en altres suports.

-Gèneres com el rockabilly, el garage, el punk, ¿estan vigents el 2015?

 

-Sí. Estem vivint un moment en què la gent necessita sentir coses que siguin de veritat. Després del boom musical dels anys 80, hi va haver un retrocés. No interessava que hi hagués una indústria espanyola, perquè hi havia un interès real que tot el mercat en espanyol estigués coordinat des de Miami. Era un pla purament econòmic. I així vam tornar al mateix punt del tardofranquisme. Va ser amb Operación Triunfo, un gran negoci. Això és així de dur, però va passar.

-Els arranjaments del disc són d'una gran senzillesa, com si hi hagués una recerca del que és autèntic.

-La gent està farta de coses prefabricades i de personatges que no són de veritat. Hem fet el disc que ens ha donat la gana, que era una puta gamberrada.

-¿Creu que el rock és una música per a la crisi?

-Ramoncín deia: «Si torna el pop, és que alguna cosa va malament». Es referia a la música xiclet, fluixeta. El rock està en primera línia perquè a Espanya ha canviat el panorama. I el rock diu les coses que ningú s'atreveix a dir.

-¿Som davant d'un altre pas de rosca del personatge Loquillo?

 

-Vaig utilitzar la poesia com a vàlvula de sortida per construir un personatge més adult. A diferència de molts companys de professió que s'han quedat en el camí, jo vaig escollir el que és difícil: la travessia del desert. I per fer-ho s'havia d'aprendre, investigar altres maneres. Havia de deixar aquesta part adolescent i començar a mirar com un artista adult.

-El disc comença amb una bateria a l'estil de Los Ramones i la primera frase d'Eres un rocker: «Cuero negro de cabeza a los pies». ¿Què significa aquesta estètica el 2015?

 

-Quan vaig compondre aquesta cançó l'any 79 era per al primer disc de Los Rebeldes, en ple auge del moviment rocker a Barcelona. Érem uns marcians enmig de la Barcelona de la transició, la més lliure que he conegut. Érem uns paios vestits de cuir negre, amb tupès, que reivindicàvem Elvis. Ara et detenen per tenir una pinta estranya a Barcelona. Però llavors també. Aquesta cançó neix dels problemes que hi havia llavors per tenir una pinta estranya. La vaig compondre amb 18 anys.

-El rock als anys 70 era un element alliberador. Però després s'ha dit que el rock and roll era reaccionari. ¿Què li sembla?

-És una espècie d'afegitó que fan servir els crítics musicals. Abans els crítics eren com nosaltres, tan rockers com nosaltres i anaven tan al límit com nosaltres. Després va venir una segona generació de crítics que ja no eren així. Es van tornar molt tous.

-¿Barcelona és massa pija per ser rockera, com s'ha dit?

 

-No. Aquí quan hi ha bons concerts de rock, s'omplen. Però s'ha tractat sempre com el cul els músics d'aquí. Si Los Sírex o Los Salvajes no haguessin nascut aquí, se'ls consideraria unes grans estrelles.

-Al disc hi ha una cançó que va estar en el repertori de Los Sírex, El tren de la costa, i una altra que va estar en el repertori dels Clash, Luché contra la ley. De Los Sírex als Clash, ¿això és Loquillo?

 

-Tot el que hi ha en aquest disc sóc jo. Sírex, rock europeu, a més a més de rock americà d'Elvis. Sóc un frankenstein de tots ells.

-Al disc Código Rocker hi ha cançons des de 1979 fins al 2010. ¿Li pesen els anys?

-No. Em fa molta gràcia. Fa 37 anys que m'hi dedico. No entenc que hi hagi gent que es passi cinc anys sense gravar un disc. Si tingués diners, trauria un disc cada sis mesos, o seria productor o promotor. Jo puc vacil·lar ara d'obra. Tinc 30 discos editats. I tots molt diferents. Jo no he fet 10 discos iguals. Això és avorridíssim.

-Des del punt de vista generacional, ¿no es troba una mica sol? Dels que van començar amb vostè no queda gairebé ningú.

 

-A molts de la meva generació els dic ganduls i es cabregen amb mi. L'única persona que jo conec que ha seguit fent coses completament diferents de les d'abans ha sigut Alaska. Ella ha seguit el seu camí. Ha fet el que li agrada i no enganya a ningú. Molta gent de la meva generació s'ha quedat a tocar en festivals de revival dels anys 80. Si jo m'hagués quedat amb els Troglos ara també estaria tocant en festivals revivalistes.

-Té un minut per ficar-se amb la política cultural.

-A Espanya no tenim un president del Govern que li interessi la cultura. No ha anat a cap acte cultural en tota la legislatura. Els artistes tenim la imatge de singermornings (tarambanes) i de privilegiats. Aquí s'utilitza la cultura en política com una arma llancívola. En altres països la cultura és de tothom. L'IVA cultural s'ha carregat el 28% de les empreses del sector. Ha fet molt de mal i potser no ens en recuperarem mai. Però abans també hi va haver una legislació que donava màniga ampla al pirateig.

 

-¿Què espera de les pròximes eleccions municipals a Barcelona?

-Barcelona necessita un alcalde que representi els valors d'aquesta ciutat i que no estigui al servei de la Generalitat. Necessita un ajuntament que estigui al servei del ciutadà, que defensi una ciutat cosmopolita, internacionalista i que no vegi Barcelona com la capital de Catalunya sinó com una de les millors capitals del món.

-¿Què li diria al president Mas?

-Demano al president de la Generalitat que ens representi a tots i que no ens divideixi en dos.

 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

-Per acabar, tornem a la música. ¿I ara què? ¿Quin és el pas següent?

SEnDSóc un dissident professional. La dissidència és el motor de la meva existència. Suposo que giraré cap on ningú s'esperi. Aquí a Catalunya he tornat a sonar gràcies a la implantació de RockFM. No sonava des que era un camió. El fan que més estimo és el de Barcelona, perquè és a qui l'hi posen més difícil. Molts fans catalans meus van a veure'm a Saragossa o a Madrid. Difícilment em veuràs en ajuntaments. Jo no existeixo des de fa molt de temps i en sóc molt conscient. Per això puc parlar amb més llibertat. No depenc de les subvencions.