Mikel Erentxun: «L'hospital em va donar la motivació per al disc»

El març del 2013, Mikel Erentxun (Caracas, Veneçuela, 1965) va patir una angina de pit que, involuntàriament, li va subministrar material inspirador per al seu nou disc, Corazones, un treball en què obre la seva paleta de sons i ritmes al voltant d'un pop-rock adult. El presentarà el 22 de maig a la sala Barts.

-Així, ¿la preparació d'aquest disc es va solapar amb l'últim retorn de Duncan Dhu?-Sí, fa dos anys vaig patir una cardiopatia que em va portar a l'UVI. Em van operar i allà vaig decidir que si sortia de l'hospital escriuria un disc sobre l'experiència. A l'hospital vaig escriure versos que he usat. Després hi va haver la gira de Duncan Dhu, i en les estones lliures gravava a casa.

-Angina de pit. ¿L'atribueix a una vida estressada?

-Em van dir que devia ser per l'estrès acumulat, tot i que això no ho arribes a saber mai. Ara faig una vida preventiva: et posen una dieta cardiosaludable, pastilles... I et conviden a portar una vida més tranquil·la.

-¿Els està fent cas?

-No (riu). Al principi, sí, però ara amb el disc estic en la voràgine.

-Quan es passa per una cosa així hi ha tendència a reconsiderar les prioritats de la vida. ¿És el seu cas?

-La balança de l'escala de valors canvia, sí. Ara disfruto més dels moments petits. Quan ets a l'hospital el que et ve més de gust és estar al sofà de casa teva.

-Aquest és un disc d'extrems des del títol, que suggereix dues lectures, la clínica i la romàntica.

-Sí, per això m'agrada. És un disc molt radical i superpersonal, potser irrepetible perquè va ser l'estada a l'hospital el que em va donar la motivació necessària per fer-lo.

-Això del disc personal... 

-Sí, ho diem tots, ja ho sé.

-És cert, però no se m'acut res més personal que un disc escrit per mi, que parla de mi en les seves 16 cançons i on toco tots els instruments. ¿Què hi pot haver més personal que això? Però és cert, està sobreutilitzada. Això i dir que és el teu millor disc.

-La paraula ha perdut valor.

-O el més madur.

-Doncs miri, aquest no crec que sigui el més madur. Crec que és bastant boig. Està escrit amb el cor i l'estómac, sense passar pel cap.

-També és un disc extrem en so: del rock de garatge al pop sensible i amb arranjaments de corda.-Vaig voler fer un disc obert que recollís totes les meves influències. Com van fer els Beatles al White album: tot s'hi val mentre sigui bo i aporti alguna cosa. Hi ha cançons molt porques i saturades, o acústiques, o amb corda, o de piano...

-Produeix el disc Paco Loco, que té més o menys la seva edat però és un símbol de l'indie dels 90, d'una generació que va aparèixer gairebé una dècada després que Duncan Dhu. Es diria que representaven mons molt allunyats, però ara ja no ho sembla tant.-Molta gent s'estranya que hàgim acabat treballant junts, però tenim moltes coses en comú. Així que ens vam conèixer vam començar a parlar de música i ens vam adonar que admiràvem a la mateixa gent: Paul McCartney, T. Rex, els discos dels 70... El món indie està ple de prejudicis, molts indies se sorprendrien del que escoltàvem.

-L'indie avui tampoc és el que era.-És possible. Als 80, Duncan Dhu érem indie. Estàvem en el segell més punk d'Espanya (Gasa) i érem portada del Rockdelux. Ara ja no sé gaire bé què és l'indie. Vetusta Morla o Love of Lesbian ja no ho són; estan més a prop del que hem entès com a mainstream.

-És que hi ha un nou mainstream.mainstream

-I una zona entremig on molts anem confluint, com Quique González. Jo ja em sento un clàssic perquè fa 30 anys que tinc una carrera bastant honesta i creïble, però no sé quina etiqueta posar-me. No sé si faig rock'n'roll o pop...

-¿Elvis Costello com a model?

-Està per sobre del bé i del mal. Un dia et fa un disc de jazz; un altre, un de rock'n'roll... Està fora de les categories. Però el Regne Unit és una altra cosa. A Espanya, això no existeix. O es comença a encunyar amb Bunbury o Loquillo. Jo em sento company de viatge de gent com ells.

-El mainstream tampoc és el que era. ¿Enyorarem la perversa radiofórmula dels 90, que almenys posava cançons del moment?

-Crec que sí. Ara és un refregit de coses velles. Als 90 els números u eren Nirvana o Radio Futura, el més selecte. Ara és inconcebible. Però jo ara no em veuria sonant a Los 40 Principales. Des de fa quatre anys, a partir del disc Detalle del miedo, amb què vaig perdre vendes i fans però vaig guanyar en credibilitat, sono a Radio 3. Alguna cosa està canviant.

Notícies relacionades

¿S’esgota la música urbana?

Fusió de tendresa i ràbia política

-¿Canvien ells o vostè?

-Crec que tots dos. Ells han obert la forquilla i la meva música també ha canviat molt.