Fusió de tendresa i ràbia política

Neil Young s’acosta a la provecta edat de 80 anys (el pròxim 12 de novembre) en un estat d’hiperactivitat editorial, assegurant-se que el seu llegat queda ben fixat i ordenat (tots aquests rescats d’àlbums perduts), testificant el seu present amb afecte (el recent documental i disc en directe Coastal) i subministrant en paral·lel un degoteig de discos amb cançons d’estrena.

Després del molt plàcid World record (2022), arriba ara Talkin to the trees, un àlbum en el qual el canadenc es debat entre la dolçor i la ira, les lloances a la mare Terra i l’assenyalament de les misèries mundanes.

Si en aquell disc el va acompanyar Crazy Horse, aquesta vegada compta amb una banda anomenada Chrome Hearts (totes dues comparteixen inicials), que consisteix en una remodelació de Promise of the Real (els seus còmplices entre 2014 i 2019) en la qual Lukas Nelson cedeix la seva plaça a Spooner Oldham. Ell és un organista de currículum llegendari (amb la balada soul When a man loves a woman, de Percy Sledge) que va entrar en la seva òrbita en Harvest moon (1992). Hi segueixen sent Micah Nelson, Corei McCormick i Anthony LoGerfo, i amb aquest equip cobra forma un àlbum que els seguidors de Young podran disfrutar perquè el seu saber fer i la seva personalitat continuen tenint un poder magnètic, tot i que no es tracti d’una obra capital.

Notícies relacionades

Escapada d’estiu a Món Sant Benet: natura, història i gastronomia en un entorn únic a Catalunya

El patronat del MNAC al·legarà «incapacitat tècnica» per traslladar les pintures de Sixena

Hi ha un Neil Young contemplatiu, absort en les seves cavil·lacions, que s’expressa en el tema titular, un mig temps de guitarres acústiques, on el veiem comprant aliments als grangers i sentint el cant del gall, "pensant en Bob [Dylan], en totes les cançons que cantava" i "esperant que el món canviï". El to de l’àlbum és més aviat de recolliment anímic i de gaudi de les coses més pròximes, sigui l’entorn humà (a Family tree diu tenir "la millor dona") o la mare naturalesa (a Thankful sospira per una vida llarga i per poder transcendir-la: "Si poguéssim quedar-nos aquí una mica més / Si poguéssim obrir la porta del cel"). Però aflora també l’inconformisme polític a Big change, on les guitarres renillen al vell estil, al crit del "gran canvi" que presumiblement "s’acosta", i en la galopant Let’s roll again, on Young demana a la indústria automobilística nord-americana que fabriqui vehicles d’energia neta i deixa anar a boca de canó: "Si ets feixista, compra’t un Tesla".

Aquesta cançó se sustenta en un cicle d’harmonies semblant al del clàssic folk This land is your land, com també l’anterior Silver eagle, insinuant una col·locació compositiva, si no certa mandra. Hi ha més joc musical al remolí garatger de cançons com Darm mirage’, un tema clarament arrelat en una agra discussió amb la seva filla Amber Jean, i en la pacificadora Bottle of love. Neil Young es troba a la talaia dels dies, després de gairebé 60 anys fent discos, i potser seria poc raonable demanar més.