Aquells delirants anys 80

Electric boogaloo va ser el subtítol de la segona part de Breakdance, la pel·lícula del 1984 dedicada a explotar l'interès dels mitjans per la cultura hip-hop. Una segona part tan dolenta que, des d'aleshores, s'acostuma a posar el sobrenom d'Electric boogaloo a les seqüeles amb títols absurds i/o resultats desastrosos.

Electric boogaloo és ara el títol d'un documental que s'acaba d'estrenar sobre la productora d'aquella seqüela mítica pels motius equivocats. Parlem de Cannon Films, la companyia comprada a finals dels 70 per dos cosins israelians (Menahem Golan i Yoram Globus) i que, a mitjans dels anys 80, es va convertir en sinònim de cine de gènere de pressupost moderat però recaptació important.

Notícies relacionades

‘L’heure espagnole’, regal de fi de curs

Àlex Rigola estrenarà la temporada del Teatre Lliure amb ‘El Mestre i Margarita’

«Als 80 Cannon va fer tantes pel·lícules (més de 200) que era difícil escapar-se'n», diu el director Mark Hartley, que sempre va voler fer ficció però ha acabat especialitzat en documentals sobre cine de gènere. Segurament vostè ha vist pel·lícules de Cannon encara que no ho sàpiga: títols populars de Chuck Norris, Charles Bronson, Jean-Claude Van Damme i Stallone; còpies d'Indiana Jones com la saga Allan Quatermain; la desastrosa Superman IV: En busca de la paz…O, potser, una bogeria inesborrable com Lifeforce, força vital, de Tobe Hooper (director de La matança de Texas i Poltergeist). «Crec que per aquesta pel·lícula hem d'agrair a Déu l'existència de Cannon: perquè cap altre estudi s'hauria gastat tants diners fent una pel·lícula èpica espacial amb vampirs, zombis i gent despullada».

El documental de Hartley aconsegueix ser tan entretingut com les pel·lícules que recorda a base d'un muntatge enginyós i una bona recol·lecció de declaracions, tant a favor de Golan/Globus com en contra. «Era important -diu Hartley- que tots els que parlessin haguessin format part de les trinxeres de Cannon». El duo de productors va declinar participar-hi, i poc després van anunciar el seu propi documental sobre la seva història: The go-go boys. Golan moriria poc després de la presentació en l'últim Festival de Cannes.