José Feliciano «No em vaig fer llàstima per ser no vident»

Aquest porto-riqueny universal va ser el primer artista llatí que es va guanyar el públic anglosaxó. Mag de la guitarra i amb veu profunda; tant en anglès com en castellà; tant amb les seves composicions com amb les llegendàries versions. Virtuós i intuïtiu. Mite incansablement en actiu als 69 anys. La llista de guardons internacionals que atresora ompliria pàgines senceres. Té la seva estrella al passeig de la Fama de Hollywood, nou premis Grammy, els premis Globo el van nomenar Artista del Mil·lenni... Precisament aquest últim li escau d'allò més per a l'ocasió, perquè dimecres, 18 de març, José Feliciano torna a Barcelona i ho fa a l'Auditori, dins del marc del Banc Sabadell 16è Festival del Mil·lenni.

-¿José Feliciano és més guitarrista o més cantant?

-Això se li hauria de preguntar al públic, tot i que jo sempre m'he sentit per damunt de tot guitarrista. De totes maneres, he tingut la sort de saber combinar les dues coses, fet que no és gaire comú: n'hi ha molts que toquen la guitarra bé i no canten bé, o no toquen la guitarra bé i canten malament (rialles a l'altre costat del telèfon).

-Encara que últimament a Espanya no sapiguem gaire de vostè, la seva activitat internacional és incessant.-Sí. Aquesta mateixa setmana, dos dies abans del concert de Barcelona estic actuant a Romania, i dos dies després, a Àustria. I no deixo de gravar coses. Ara mateix també estic molt ficat en un projecte de peces de Mozart en guitarra. Però encara no sé quan es publicarà.

-Vostè en canvi va aprendre de manera autodidacta.

-Vaig aprendre pel meu compte, sí, però m'agradava tant la música clàssica que entre els 16 i els 20 anys vaig estudiar tot el repertori que els guitarristes clàssics acostumen a fer. Amb els discos del mestre Segovia i un professor que em va ajudar a conèixer bé la tècnica.

-I no és l'únic instrument que va aprendre precoçment.-També el baix, les percussions, la mandolina, la cítara… Molts.

-¿Amb quin es va iniciar?

-Amb la concertina i l'acordió. Tot i que en realitat el primer que vaig tocar va ser el fons d'una llauna de galetes. Quan tenia tres anys la feia servir de percussió per acompanyar el meu oncle, que tocava una d'aquelles guitarres de quatre cordes.

-Era un nen invident i amb molts problemes de salut.

-Vaig néixer amb les meves xacres: amb una hèrnia que em van operar quan tenia dos anys i amb asma, que llavors en dèiem ofec. Però gràcies a Déu em prenc els meus medicaments i estic bé.

-Diuen que ja llavors tenia un caràcter molt fort.

-El meu caràcter m'ha ajudat molt. No em vaig fer llàstima per ser no vident i sóc una persona molt independent.

-I bromista. En els concerts fins i tot ironitza àcidament sobre això.

-És clar, un no es pot quedar enrere. Déu em va donar el talent, la gràcia de poder fer alguna cosa amb la meva vida i malgrat tot aquí estem. Fa cinquanta tants anys que estic ficat en l'ambient artístic.

-¿Vostè és gaire creient?

-El món està actualment molt perdut, perquè la gent no creu en Déu. Tampoc jo és que em dediqui a la religió ni res d'això, però sé que existeix una força més gran que nosaltres; una força que sempre ha estat amb mi. Jo tracto sempre de donar glòria a Déu. Cada vegada que em llevo li dono les gràcies per donar-me un dia més de vida.

-Encara més que amb les composicions, l'èxit li va arribar amb les seves versions.

-A mi m'agrada fer les cançons dels altres, és veritat, perquè la qüestió és fer-les encara millor.

-Diuen que la seva versió de Light my fire va vendre encara més que l'original dels Doors.

-Això diuen, però jo no li puc dir ni que sí ni que no perquè mai he estat gaire ficat en tot el tema de les vendes. Tenint contenta la companyia discogràfica ja en tinc prou. Tot i que el que ara no està content amb les discogràfiques sóc jo.

-¿Per què?

-La manera com aquests segells funcionen ara no és com abans, volen que tu enregistris però ells no volen treballar.

-¿I s'autopublica els treballs?

-Per ara sí, tot i que si arribo a un acord raonable potser aviat la cosa canviarà, ja que així és més fàcil distribuir-los i arriben a més gent.

-El seu últim disc és un homenatge a Elvis Presley.

-En aquest cas el vaig fer per pur agraïment al que va significar en la meva adolescència i ha seguit sempre significant. Elvis ha sigut una de les meves influències principals.

-¿És cert que té també gravada una reinterpretació de cançons de Frank Sinatra?

-Ho vaig gravar fa temps, però encara no ha sortit. És com qui diu al bagul.

-Dylan se li va avançar a publicar-lo.

-Però el meu no serà igual. No em poso a pensar en aquestes coses. A més, Bob Dylan és un gran compositor però no és cantant per posar-se a fer les cançons de Sinatra.

-Als anys 70 va arribar a intervenir ocasionalment en sèries com Kung Fu o McMillan y esposa.

-M'ho vaig passar molt bé, però jo sóc músic. Precisament tan bon punt acabi aquesta entrevista me'n vaig a gravar la banda sonora d'una sèrie de televisió en què estic treballant, Texas Rising, que emeten al History Channel.

-¿Com veu l'imparable auge d'artistes llatins en el món?

-Sense el més mínim problema. Jo vaig ser el primer, com Cristòfor Colom (rialles). Julio Iglesias i jo vam ser els primers artistes llatins a obrir el camí. I no puc fer més que estar content i alegre de compartir aquest mèrit amb el gallego, que és una gran persona a qui estimo molt.

-¿És cert que quan vostè visitava Madrid solia escapar-se a El Escorial per palpar-ne les pedres?

-Sí. Quan sóc a Espanya m'agrada retrobar-me amb la seva història. També vaig ser a Palos, d'on van sortir les tres caravel·les per descobrir les Amèriques.

-¿On viu avui?

-A Connecticut.

-¿I visita sovint Puerto Rico? 

-Tant com puc. Aquest hivern em va fer molta pena no poder-hi anar perquè per aquí vam tenir un hivern brutal. Neu fins als ulls, mijo.

Notícies relacionades

Eurovisió: ¿I si arriba a guanyar Israel?

Melody: «Em quedo amb l’amor de tots els països, tot i que de vegades prevalguin altres coses»

-¿Se sent més porto-riqueny o nord-americà?

-Jo sóc un americà llatí, i em sento tant una cosa com l'altra. I orgullós a més de totes dues.