«¡Rocío Jurado és el màxim!»

Ana Fernández-Villaverde, nom real de La Bien Querida, no es conforma amb poca cosa. Després de Romancero (2009), Fiesta (2011) i Ceremonia (2012), aquesta setmana publica Premeditación, nocturnidad y alevosía, la suma de tres epés il·lustrats per tres portades que conformen un únic quadro i tres videoclips. Un inquietant tríptic de cançó romàntica paranormal vestit amb sinistres indumentàries tecno-pop. Avui l'estrena en la sala Music Hall (21.00 hores).

-Me la imagino mesos i mesos donant voltes a com estructurar el disc.

-Ja tenia les cançons quan a David (Rodríguez; productor) se li va acudir fer tres epés. Un cop vam tenir això clar se'm va acudir el títol amb tres paraules, per influència del disc de New Order (Power, corruption and lies), vaig pensar quins anirien en cada epé i, a l'arreglar-les, David va tenir això en compte. El primer és més pop i més fàcil, el segon és més obscur i sinistre i el tercer és molt estrany.

-Sóc molt fan de Manuel Alejandro. A Muero de amor hi és molt clara la influència. Aquelles cançons de Rocío Jurado són el màxim: lletres boníssimes que arriben a tothom sense necessitat de tenir estudis. ¡Això és el màxim! Jo sóc les engrunes. El que em motiva és arribar a fer una bona cançó. Les meves no m'acaben d'agradar. Estan bé, però encara no n'he fet cap per dir: ¡sóc l'hòstia!

-Diria que ja des dels anteriors discos, la seva intenció és modernitzar la cançó romàntica espanyola.

-¿Què hauria de tenir aquella cançó?

-Una melodia espectacular i una gran lletra: una cançó rodona.

-¿Com les de Manuel Alejandro?

-Sí, per exemple. O com les de Franco Battiatto. També hi ha cançons indies que m'encanten. I algunes de Lana del Rey i de Kanye West.

-El gir tecno-pop que va iniciar a Ceremonia, ¿la fa estar més segura en escena, que quan tocava amb guitarra acústica a Romancero?

-Sí. El 2009 no tenia experiència. Vaig gravar un disc sense haver fet concerts. Estava buscant el meu lloc.

-Sent tan tímida, ¿com aconsegueix sortir a l'escenari? És com tenir vertigen i fer-se equilibrista.

-És just això. Diuen que la gent que té vertigen és molt perillosa perquè corre el risc de llançar-se. Abans de sortir a tocar em dic: «¿Què faig aquí?». ¡Me'n vull anar corrents!

-Però després se supera la por.

-Jo sempre estic pensant: «sóc el pitjor». Penso mil coses horribles mentre canto, però vull fer-ho i al final del concert dic: «¡ho faria un altre cop!». A gent que encara fa més anys que són dalt dels escenaris, com Fernando Alfaro i J de Los Planetas, els passa el mateix.

-¿Per què s'ha complicat tant la vida per embolicar aquestes cançons? Tres epés, tres videoclips elaboradíssims... ¡Si ja no es venen discos!

-Volia donar un treball ric i interessant als cinc o deu fans que tingui. La gent ja no aguanta un disc sencer. Jo mateixa estic mirant un vídeo i en poso un altre abans que s'acabi. Ara el que prima entre la joventut són les cançons, però sóc de la vella escola i seguiré fent discos. Encara que és una batalla perduda.

-Si l'objectiu era captivar i hipnotitzar el fan, ho aconseguirà. És un disc misteriós i fins i tot confús. Costa de desxifrar tot el que hi passa.

-Hi ha cançons més clares i altres en les quals confonc. Això d'intentar confondre ho acostumo a fer expressament.

Notícies relacionades

La Calòrica estrena ‘La brama del cérvol’, una corrosiva comèdia

‘El judici de Paris’, acabat de restaurar, brilla al CaixaForum

-¡Doncs això de despistar no és propi de la cançó romàntica espanyola!

-Ja... Aquest és el meu toc indie.