Un talent per reivindicar

Chris Brokaw va ser part de grups sonats dels 90 -en queden icones com Come, Codeine i The New Year- però en els últims anys no ha sonat gaire. Un fet del tot injust, perquè Brokaw no deixa de buscar i, a més a més, trobar. Ara acaba de publicar un doble àlbum, The periscope twins, amb dues peces en solitari, amb una durada cadascuna al voltant de tres quarts d'hora, una electrònica i l'altra més elèctrica, totes dues absorbents.

Dimecres passat, a Heliogàbal, va prescindir de tocar aquestes peces en la seva integritat per fer un repàs de la seva carrera recent, repartida entre discos propis, projectes paral·lels, bandes sonores, col·laboracions… De la seva collita en nom propi va sonar al principi de la nit Into the woods, un extracte de Gambler's ecstasy (2012) amb guitarres de tensió creixent. Poc després sonava She's a fucking angel, la cançó per a la seva dona que ha gravat amb The Martha's Vineyard Ferries, supergrup indie rock compartit amb Elisha Wiesner (Kahoots) i Bob Weston (Shellac, Volcano Suns, Mission Of Burma).

AMPLI CAMP DE BATALLA / Pel que fa a les bandes sonores, va caure material de la seva música per a Now, forager, una pel·lícula, segons sembla, suggerent, situada en el submón de la recol·lecció de bolets. Just després va recordar The angel's message to me, el seu disc del 2010 en col·laboració amb Geoff Farina (Karate), col·lecció de versions de cançons blues, folk i ragtime pre-segona guerra mundial. D'aquí prové el tradicional Stagger Lee, íntim i profund en mans de Brokaw.

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

El seu camp de batalla és increïblement ampli, i així pot passar dels acords blues essencialistes de Stagger Lee a una peça shoe­gazer com Richard and Vanessa in the box, en l'ona dels My Bloody Valentine de Loveless. A més de Stagger Lee, van caure altres versions: Mother of Earth (The Gun Club), Crooked (Wussy) i, ja en el bis, 53rd & 3rd, de Ramones, dels quals planeja tocar una versió diferent en cada cita de la gira estatal que començava aquella nit.

Dues delícies com Blues for the moon i Anacordia van arrodonir aquesta vetllada de retrobament amb un talent majúscul per reivindicar.