Verinosa Highsmith

Asseguren, encara que no està provat, que va ser Graham Greene, que admirava molt Patricia Highsmith, qui va dir d'ella que «escriu sobre els éssers humans com una aranya ho faria sobre les mosques». Tant si és així com si no, és una bona manera d'explicar la mirada despietada, gairebé fredament científica i sense indici de culpabilitat que dirigeix als seus personatges i a la implacable i recargolada lògica que els anima. L'escriptora nord-americana és una de les grans de la novel·la negra, ho sostenen els crítics i un important cercle d'incondicionals lectors que admiren la seva desapassionada visió de la maldat en què tots ens sentims, ¡ai!, identificats. No obstant, i tot i que Anagrama des dels anys 80 s'ha mantingut fidel a l'autora, a la qual no ha deixat de publicar, és un fet que Highsmith (Forth Worth, Texas, 1921 - Locarno, Suïssa, 1995), en aquests temps de bonança de ficcions criminals, no acaba de tenir avui a Espanya tots els lectors que es mereix. (¿S'ha de recordar que durant anys les seves novel·les van ser menyspreades als Estats Units per mor de la correcció política?). Per canviar aquesta tendència, el segell contraataca amb la Biblioteca Patricia Highsmith amb sis títols que són, a més, una bona panoràmica històrica de la seva escriptura.

Aquest any també es cuinaran algunes adaptacions cinematogràfiques de les seves novel·les, com Carol, una història de temàtica obertament lesbiana que l'autora va publicar en un principi sota pseudònim, amb Rooney Mara i Cate Blanchet, dirigida per l'estimable Todd Haynes en una de les seves estimades atmosferes dels anys 50,i El cuchillo, una altra intriga amb Jessica Biel.

El llibreter Paco Camarasa es lamenta de la falta d'atenció d'un públic només capaç d'atendre amb interès ficcions més complaents i domèstiques. «Si es llegís molt més la Highsmith, aquest seria un perfecte exemple de la maduresa lectora del país». I encara que alguns productes recents, com Perduda, de Gillian Flynn, de seguida van rebre el qualificatiu de highsmithians, la veritat és que ara com ara Camarasa no veu deixebles a l'horitzó: «Ella és única, no admet còpies ni seqüeles, no ha deixat seguidors».

Highsmith va escriure al seu diari: «Vaig aprendre a viure amb un odi homicida i opressiu molt primerenc [en referència al seu padrastre a qui odiava]. I vaig aprendre a sufocar també les meves emocions més positives. Tot això probablement va causar la meva propensió a escriure sanguinàries històries de mort i violència». I si se'n coneixen els detalls, no és estrany que fos així. La seva mare va intentar interrompre la seva gestació bevent aiguarràs i quan l'hi explicava a la seva filla (perquè l'hi explicava) afegia: «És curiós que t'agradi tant aquesta olor...». Però el moment més decisiu de la seva infància va ser la lectura als vuit anys d'un manual de psiquiatria titulat La ment humana, un llibre que va marcar la seva manera d'apreciar la normalitat

-és a dir, no apreciant-la en absolut- i en què també, coses de l'època, s'incloïa el lesbianisme com a aberració. Quan va descobrir que li agradaven les dones (encara que no pogués mantenir una relació llarga amb cap) va decidir que ho viuria sense culpa, fent de la seva escassa empatia cap als altres -una cosa que es convertia en odi si aquesta gent era agradable i convencional- un escut enfront del món. La majoria de les seves entrevistes expliquen com ella es resistia a concedir-ne.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

Als anys 60 va venir a Europa, a Suïssa, on era molt més apreciada. Però no per sentir-se més estimada sinó per aïllar-se millor. A poc a poc, es va anar creant una eficaç llegenda de bruixa que convenia a les seves històries alhora que la seva cara es deteriorava. Fumava gairebé dos paquets de Gauloises diaris, es va anar arrugant macerada en alcohol, envoltada de gats i cultivant viscoses aficions com la cria de cargols. Tan misògina -una acusació que la va perseguir fins que a manera de burla va escriure els seus Petits contes misògins- com misantropa. Però queden les seves ficcions per redimir-la.

L'HERÈNCIA / Encara que reconeix l'escassa empremta que ha deixat Highsmith en les actuals generacions de creadors de novel·la negra, el barceloní Carlos Zanón, representant de la nova fornada del gènere i bon lector de l'autora, aprecia especialment el seu llegat. «Més enllà de l'estil, gens semblant al meu, m'ha ensenyat a crear personatges que es mouen en la frontera de la moralitat. Gent que pot fer qualsevol cosa i que és capaç de seguir vivint com si res. Hauria canviat gustós la sorra dels seus gats durant un any per haver-la conegut i haver-li pogut dir que he disfrutat (i m'he incomodat) llegint-la».