Purita Campos i el seu món

L'Esther, aquella tímida joveneta pigada amb cua, enamorada del futboler Juanito, amb la seva llançada amiga Rita, el mala peça de Doreen, la seva germana Carol, la seva mare viuda i el seu padrastre policia, va conquistar i va deixar la seva empremta nostàlgica en diverses generacions de joves dels anys 70 i 80 des de tebeos de Bruguera com Lily, on es va començar a publicar el 1974. Ara, quan ha fet 40 anys (i per més senyes és una infermera divorciada amb una filla adolescent), la seva creadora, la dibuixant Purita Campos (Barcelona, 1937), continua mostrant el seu orgull pel personatge. «L'Esther és com una filla, forma part de mi, vaig estar gairebé 20 anys amb ella. De joveneta jo era tan tímida com ella, m'hi sentia identificada. Avui continuo sent tímida, però ja passo, ¿ja era hora, no?, -somriu la il·lustradora-. Però també m'hauria agradat ser com ella» i viure en un món que tenia ben poc a veure amb l'Espanya tardofranquista i poca cosa a la qual ella i les seves aventures van portar aire fresc. «Aquí no es vivia així -recorda-. Ella ens va ensenyar una Anglaterra on les noies sortien de nit i anaven a festes, nois i noies junts, cosa que aquí era impensable. Aquesta llibertat enganxava».

 

«Quan vaig començar no m'hauria imaginat mai que l'Esther es podria fer gran, que continuaria amb ella 20 anys després». Però així és. Ara Ediciones B comença a recuperar la col·lecció completa, amb els cinc primers àlbums (de 25) ja a les llibreries, en una cuidada reedició en què s'han millorat molt el color, més realista (unificant, per exemple, detalls com el d'una samarreta que canviava del verd al blau en les vinyetes d'una mateixa història). A més, Purita Campos també firma la novel·la Esther cumple 40 (Espasa), juntament amb Carlos Portela, guionista amb qui continua treballant en tres nous llibres de la sèrie Nuevas aventuras da Esther, que va començar a publicar EDT, amb la protagonista ja als 30 i separada.

L'autora evoca com ja de petita dibuixava i ajudava la seva mare modista fent figurins de moda. «També en vaig dibuixar per a una empresa en què no em pagaven perquè deien que així aprenia, fins que el meu germà va conèixer Manuel Vázquez, el de Las hermanas Gilda, i li va dir que portés els meus dibuixos a Bruguera que ell em rebria. I així ho vaig fer, i a l'arribar a l'editorial Víctor Mora va dir: '¡Però si no el veiem mai per aquí!' Però va veure els meus dibuixos i va dir que comencés l'endemà mateix».

 

Allà va ser una noia entre homes. «Em deien '¡Què bé que ho fas per ser dona!', i ho odiava, però no gosava dir-los res. El masclisme sempre m'ha molestat», explica Purita, a qui després d'anys com a il·lustradora i professora de dibuix els reconeixements van trigar a arribar (Medalla al Mèrit de les Belles Arts 2009 i Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona 2013).

El mercat anglès

L'Esther, amb l'etiqueta de tebeo per a nenes, que avui la segueixen les que van créixer amb ella, arribava més enllà. «L'exministra Ángeles González-Sinde em va dir que molts dels seus amics la llegien al lavabo perquè no volien que se sabés que ho feien». Les claus de l'èxit (en va arribar a vendre 400.000 exemplars), a més d'aquella llibertat juvenil, creu que són la varietat de les seves històries. «No era només noi-noia, hi havia misteri, problemes familiars...».

L'Esther va arribar a les seves mans quan Bruguera va demanar als dibuixants mostres per captar el mercat anglès. «Vaig dir al director que no estava preparada però hi va insistir. I em van escollir». I allà va començar la seva precoç maternitat. La sèrie, amb guió de Phillip Douglas, va arrencar a Anglaterra el 1971 -va continuar fins al 1988-, amb el títol de Patty's World. «Anava dos o tres cops l'any a Londres i el guionista em confessava que les idees les hi donava la seva dona. Però la imatge de l'Esther és meva. La vaig fer com jo vaig voler, morena, amb cua, em va agradar així».

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Les noies, i els modelets que lluïen, minifaldilles impossibles i vestits de dissenys originals, fruit del seu gust per la moda, eren obra seva, però els nois els deu al seu admirat Hugo Pratt. «Volia que em quedessin virils i guapos com els d'ell. M'encantava el seu estil, com el de Milton Caniff. El vaig veure en un saló de còmic però devia estar tan fart que li anessin al darrere que em va dir 'Io non sono Hugo Pratt'. Em vaig quedar sense firma». Es va quedar també sense originals de l'Esther, lamenta. «L'editorial anglesa em va dir que no els tornava i després els he vist a la venda i en mans de col·leccionistes».

Asseguda al costat del seu inseparable company, el dibuixant Paco Ortega, avui amb la visió precària, que va escriure el guió de Gina, sèrie que van compartir, anuncia que li agradaria reunir els treballs d'ell en un llibre. «No deixaré mai de treballar, tinc lumbago però treballo, em dóna vida. Si et quedes mirant la tele al sofà... no... mala cosa».