Un 'duende' explorador

Flamenc amb instruments poc ortodoxos (violí, trompeta, violoncel) i un cor de veus sahrauís; un repertori que s'alimenta de coplas de Quintero, León i Quiroga, i de Morente i Ray Heredia. Textos de Lorca (La tarara) i cant del desert. I tot plegat, produït, encara que costi percebre-ho, pel duo electrònic The Pinker Tones. Ell és Manuel Fernández, cantaor i bailaor de Badalona amb un substanciós disc de debut, Por arte de magia, que mostra avui (21.00 hores) al teatre Sagarra, de Santa Coloma de Gramenet, dins del festival Catalunya Arte Flamenco.

No es pot dir que estiguem davant d'una estrena tendra o prematura, ja que Fernández, de 43 anys, acumula experiència des que, el 1992, El Lebrijano el va fitxar per al seu espectacle Tierra. Procedent de les escoles de Matilde Coral i Manolo Marín, ha estat cantaor de la companyia de José de la Vega. Per això, aquest és un disc «molt pensat» pel seu autor, que el veu com «un diari» on es reflecteixen les influències amb què va créixer. «Era la tercera vegada que em proposaven fer un disc. Abans havia dit que no perquè no em veia cantant jondo o segons què», explica.

Va pujar a l'escenari per primera vegada quan tenia 6 anys per cantar Saray, de Las Grecas, amb Bordón 4, i el flamenc estava en el seu ambient familiar. Ell el defensa amb una actitud oberta, exploradora, però no menysprea l'academicisme. «Intento capgirar el flamenc, però penso que el jondo no s'ha de perdre», opina. ¿I on encaixen en tot això The Pinker Tones? «Es van proposar una producció elegant, que emocionés i fos diferent. Quan vaig escoltar la primera cançó que havien enregistrat, Granate, em van saltar les llàgrimes», revela.

Notícies relacionades

Jordi Casanovas: "Molts homes prefereixen la nostàlgia al progrés"

El ‘boom’ dels ‘artistes convidats’ a les marques

Del Sàhara a 'La marató'

Sensible amb la qüestió sahrauí (presideix l'associació Esabar Sah-rauí Badalona Cooperació), va convidar a participar en el disc tres veus de l'exprovíncia espanyola residents a Barcelona (una d'elles és Agaila Mohammad, filla de Mariem Hassan). «La seva música és profunda, com el flamenc. Pur sentiment. Canten a la llibertat del seu poble i et toca molt», destaca el cantaor, a qui podem escoltar en el nou disc de La marató, de TV-3, interpretant una versió llatinitzada de la balada Carrie, de Europe, amb Bea García, de Calima. «Cantar-la en català ha sigut tot un repte. Em preocupava ficar la pota fins al fons», sospira. Satisfet, veu Calima com un grup pròxim, amb el qual comparteix actitud. «Gent que arrisca, investiga...»