L'espai promès

«Hem oblidat el que som: exploradors, pioners», lamenta Matthew McConaughey al principi d'Interstellar, abans de volar a l'espai a la recerca d'un planeta habitable. Però potser és el director Christopher Nolan el que parla per boca de l'actor. A Hollywood la ciència-ficció ja no es pren seriosament. Queden lluny els dies en què Stanley Kubrick es preguntava què ens portaria el nou mil·lenni. En general el cinema ja només utilitza l'univers com a escenari de fantasies alienígenes i batalles superheroiques. Per això, diem, Cooper (McConaughey) podria ser l'àlter ego de Nolan, cineasta visionari disposat a redescobrir el territori misteriós i fascinant que va ser la ciència-ficció un dia.

Així doncs, mentre suggereix que el nostre destí potser no és salvar el món sinó abandonar-lo per un altre, el director recupera les preguntes essencials: ¿Què hi ha allà fora, més enllà de l'horitzó? ¿Què ens depararà el futur? Per això -i per assumptes com l'ambició i l'envergadura-, Interstellar serà incessantment comparada amb 2001: una odissea de l'espai, que a més també combina les idees més ambicioses amb les emocions i els desitjos més íntims.

Mentre treu el cap a Saturn, travessa un forat de cuc i rebota d'un nou planeta a un altre de camí a l'infinit, Interestellar revela una plètora de rastres genètics que es remunten als escriptors Ray Bradbury -potser el primer gran humanista de la ciència-ficció- i Robert A. Heinlein

-un optimista tecnològic dotat d'una gran curiositat científica i contagiós sentit aventurer- i que arriben fins a M. Night Shyamalan, de qui Nolan sembla haver pres nota a l'hora de trobar significats còsmics en objectes quotidians -una joguina trencada, una col·lecció de llibres- i fer anar un instrument que en el seu cine previ va tractar com una patata calenta: el sentiment.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

Les forces de l'amor

Interestellar, en efecte, es deixa guiar per les forces caòtiques i poderoses de l'amor i la connexió humans, i en aquest sentit, finalment, tot el seu metratge està marcat amb les empremtes de Spielberg. Encara que parli de física quàntica i cinquenes dimensions, és una pel·lícula sobre l'amor; amor més fort que la gravetat i la relativitat; amor a un pare, i a una filla, i a un amant perdut a anys llum, i sobretot a la humanitat en el seu conjunt. És possible que siguem una espècie profundament defectuosa, però tot i així hi ha molts motius per a l'esperança. El nostre desig d'explorar i descobrir, a la recerca d'un fi més alt que ens connecti a través del temps i de l'espai, és el que fa que la nostra salvació valgui la pena.