Quan Pujol 'va matar' Pla

De motius per no estar content en té Sergio Gaspar, que va ser un dels més arriscats editors de la literatura en castellà amb l'extint segell DVD, on va descobrir bona part de la Generació Nocilla i en especial Manuel Vilas. La crisi el va obligar a plegar veles. Ara, als 60 anys complerts, també es jubila de la docència i es reinventa com a narrador amb Viento de tramontana (Edhasa) que el seu editor, Daniel Fernández, defineix amb afecte com una «anada d'olla més que notable». Aquell aire tristoi o potser adustesa castellana (Gaspar va venir des de Checa, Guadalajara, a la Catalunya profunda quan tenia 9 mesos) contrasta amb el to esperpèntic i esbojarrat de la novel·la, una sàtira emmarcada en el procés independentista d'ara mateix.

A saber: el nucli de la història posa Jordi Pujol i Josep Pla cara a cara el 23 d'abril de 1981, quan el president decideix que Pla està oficialment mort des d'aquell dia «perquè no pot ser que el més important escriptor català sigui un fatxa». El que Gaspar imagina és un viatge jocós de l'autor del Quadern gris que, convertit en immortal, es passeja per Catalunya després de la promesa de Pujol que acabaria convertint-lo en un dels autors importants de la prosa nacionalista. Ocultar aquest secret portarà el president i els seus successors a proclamar la via independentista «com a solució».

L'argument pot semblar delirant, i sens dubte ho és, i molt, però Gaspar no comptava amb el mea culpa fiscal de Pujol, que va esclatar quan el llibre ja era a la impremta. «No n'hauria canviat ni una sola coma si n'hagués tingut l'oportunitat. Perquè la meva novel·la corrobora tot el que havia de passar. On jo vaig posar Pla és fàcil col·locar-hi ara Andorra».

TRADICIÓ

Notícies relacionades

L’Esmuc reforçarà les polítiques antiassetjament pel cas del Liceu

El DHub homenatja el disseny que va sustentar la revolució d’Allende

Viento de tramontana, títol extret d'un vers del poema d'Ausiàs March, Veles e vents, és també un bigarrat patchwork de referències culturals en què s'entrellacen la poesia mística (trasformada aquí en eròtica), la picaresca, la novel·la de cavalleries i El Quixot o Valle Inclán, amb unes gotes del típic humor escatològic català -aquella mossa d'esquadra sodomitzada per un oficial de la guàrdia civil- que tindria com a millor exponent Pitarra, humorista de pro i pare, per cert, no gaire airejat del cèlebre poema patriòtic El fossar de les moreres. «El llibre és una recerca de la pròpia tradició sense que això signifiqui allunyament de la realitat», resumeix Gaspar.

L'editor, poeta i ara novel·lista també ha integrat en el text fragments d'altres. Com el que Pla va escriure de Jordi Pujol, sense anar més lluny: «Ha demostrat tenir una ambició desmesurada i pública pròpia del típic polític ignorant».