Daniel Burman: "No vaig al cine a torturar-me"

El reconegut director argentí d'El abrazo partido va estrenar divendres passat la seva última pel·lícula, El misterio de la felicidad, un film en què relata la història de dos amics que són inseparables fins que un bon dia un d'ells desapareix per perseguir un somni.

-¿Existeix la felicitat?

-El que existeix és la recerca de la felicitat. Com diu Lacan, el desig es defensa de ser consumat, si el toques, mor. La felicitat està moltes vegades fora del nostre confort i té els seus riscos. Vivim entre el desig de tenir certes certeses i la felicitat.

-Les rutines estan sempre presents a les seves pel·lícules. ¿Vostè és com Santiago, el protagonista, un paio feliç amb les seves rutines?

-Sí, sóc molt Santiago. La rutina ens salva. Si prenguéssim consciència de la incertesa que ens envolta, la vida seria insuportable. No sabem què ens pot passar d'aquí una hora. Les rutines són com els mànecs on agafem la vida. També volia plasmar la idea dels pactes. Vivim més lligats als pactes, a les regles, que no als sentiments.

-Eugenio, l'altre protagonista, trenca els pactes, i ho deixa tot per anar darrere d'un somni. ¿Ho aprova?

-No, no plantejo viure a Sodoma i Gomorra, seguir els teus impulsos, un eslògan de gasosa, perquè un ha de ser responsable de les conseqüències. Citant Martín Fierro: «He arribat molt lluny amb el cavall però he deixat molta merda en el camí». Jo entenc Eugenio però no l'aprovo. Un actua en funció de les eines que li ha donat el seu entorn, i cal tenir pietat i no jutjar les persones que tenen un grau més alt d'analfabetisme emocional.

-¿No ha pensat mai deixar-ho tot?

 

-Més d'una vegada, però és que ara tinc tres fills. Els homes, això sí, tenim una necessitat de fugida permanent: és allò de 'vaig a comprar tabac'.

-Retrata l'amistat íntima entre dos homes, encara que alguns hi perceben alguna cosa més. ¿N'hi ha? 

-És només amistat. Hi ha un homoerotisme en el vincle, però no en una direcció sexual, sinó en el plaer d'anar junts a l'hipòdrom, a esmorzar... Lacan deia una cosa provocadora: «Els bordells són el lloc on un home va a trobar-se amb un altre en el forat d'una dona». El més interessant és que els homes creen uns vincles basats en els sobreentesos. Dos o tres amics poden estar en un bar llegint el diari sense dir res; si això passa amb senyores la lectura és diferent: «¿Què et passa que no parles?».

-¿Quines rutines li agraden?

-Portar els meus fills a l'escola, prendre gelat de xocolata i llimona, doblegar-me les camises... I quan era petit el diumenge tenia una rutina que em feia molt feliç. La meva mare em portava a recórrer llibreries i a comprar un alfajor. Llavors només els feien en un negoci i el pla era caminar els 15 carrers fins allà, a l'avinguda Corrientes: a l'anar mirava els llibres i al tornar en triava un mentre em menjava el dolç. Si no, embogia. Ara ja fan ametllats en molts llocs i sento que han traït el meu passat. La vida està en les petites coses.

-Diu que els herois històrics solien ser mals pares i esposos.

 

-És que un se'n va a conquistar Constantinoble i deixa la seva família. Jo em pregunto si està bé que un activista vagi a salvar una balena i abandoni el seu nen sis mesos. Potser és més fàcil salvar la balena que respondre al teu fill de 4 anys certes preguntes. Per a mi hi ha un manament zero: seràs bon pare. Si tots el complíssim el món seria radicalment diferent. La tasca pendent i més difícil és ser un bon pare.

 

-Està coproduïnt la nova pel·lícula de Cesc Gay, Truman.

 

-És un dels guions més bells que he llegit. Començarem a rodar-la a l'octubre a Barcelona amb Ricardo Darín i Javier Cámara. I al gener començaré El rey del Once, sobre una fundació de beneficència. Qui la dirigeix pot salvar tothom menys el seu fill. Em plantejo: ¿ a la vida és lícit elegir a qui ajudem o hem d'ajudar a qui toca? És més fàcil estar-se mitja hora amb una velleta que escoltar la nostra mare.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

-¿Per què els seus finals són sempre esperançadors?

-Em sembla inadmissible que una pel·lícula acabi malament. Com a espectador m'interessa si al sortir de la sala torna la llum i em sento millor. Un final fosc em genera odi, la vida n'està plena de foscor. Jo no vaig al cine a torturar-me. Recordo que fa temps em van dir d'anar a una pel·lícula molt bona sobre un home atrapat a les roques que s'ha de tallar un braç [127 horas, de Danny Boyle]. I em van dir: «Tranquil, que acaba bé». ¡Però com pot acabar bé si es talla el braç!