"El cine hauria de ser una paraula grossa"

Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965) i Eduard Fernández (Barcelona, 1964) s'enfunden l'uniforme de la policia nacional a El Niño, un thriller sobre el narcotràfic en aigües de l'Estret filmat amb nervi pel director de la taquillera Celda 211, Daniel Monzón. Ha costat sis milions d'euros, tot un desafiament per al moment low cost que viu actualment la indústria.

-Sergi López: A Espanya hi ha un problema d'autoestima. ¿Per què no hauríem de fer pel·lícules d'acció? També en sabem fer d'autor i del que faci falta. De gent amb talent n'hi ha. Creure'ns-ho ens costa més.

-Eduard Fernández: És natural i lògic que es puguin fer films d'aquest calibre.

-S.L.: Els artistes, farandulers i saltimbanquis com nosaltres hi estem acostumats i sabem que quan hi ha fam mous més el cul, però el low cost és arma de doble tall. Hi ha gent que diu: «Mira, com que podeu fer una pel·li amb dos actors i una cadira, doncs…».

-E.F.: Jo vaig rodar una escena amb Juan Cavestany a Gente en sitios [amb una produció que va costar zero ­euros]. I li vaig dir: «Tio, no pots fer-ho més. Has muntat una història que no ha costat ni un duro i ha quedat bé».

-S. L.: Pot sonar la flauta una vegada, però no més. El cine hauria de ser una paraula grossa.

-Parlem d'El Niño. ¿Què fan dos catalans amb l'uniforme de la policia nacional?

-S. L.: Detenir gent, que n'hi ha molts per detenir. Tu, Eduard, en altres pel·lis has fet de guàrdia civil, maricon. Encara que jo fins i tot he tingut papers de feixista.

-E. F.: Com a actor, et poses l'uniforme i te n'oblides. Però te'n vas a prendre alguna cosa en un bar i t'adones que tal com vas vestit així t'atén el cambrer. Si vas de poli nacional el cafè te'l porten de seguida.

-Vostès estan en la cinquantena. [Fernández acaba de fer els 50 anys i López en té 48]. ¿Com porten compartir plans amb gent tan jove com el debutant Jesús Castro, a qui tota la premsa destaca com una de les noves promeses del cine?

-E. F.: Doncs amb naturalitat. Al cine i a la vida en general. Tenim fills.

-S. L.: És clar. Ara estic rodant un film a França i jo sóc el més gran de l'equip. Abans era el jovenet.

-E. F.: I això sembla que passa d'un dia per l'altre. El millor és que ara tenim menys pressió que quan vam començar. L'energia me la reservo per a les meves coses.

-S. L.: La dosifiques. Però fa il·lusió que surti gent nova.

-E. F.: Sí, però calma, ¿eh? Que això és un ofici. Es necessita molta dedicació per mantenir-te en aquesta feina. Mira, Lluís Pascual sempre em diu que sembla que a Espanya un actor és un que té gràcia. Però em comenta que a França un actor és un actor.

-S. L.: Sí, el cine i la cultura són un sector important a França. També des del punt de vista industrial. Hi ha un respecte pel tipus que t'està explicant històries.

-¿Se senten estimats i reconeguts pel carrer?

-S. L.: A mi el que em mosqueja molt és la gent que et crida: «Escolta tu, una foto». I no saben si ets futbolista o torero. Et diuen que et coneixen, però no saben ben bé de què. I t'ho pregunten. Doncs, home, treballa-t'ho tu.

-E. F.: Jo sóc relativament poc conegut per a la carrera que tinc. Hi ha gent que se m'acosta amb afecte. És un gran plaer. I després n'hi ha d'altres que saben que ets actor, però et pregunten quines pel·lícules has fet. I jo els dic que moltes. I començo a dir-les-hi. I no n'han vist cap. Doncs, home, deixeu-me en pau.

SEnDEl Niño mostra el costat corrupte del sistema. ¿Quin sentiment li produeix sentir la paraula corrupció, especialment aquests dies, amb el cas Pujol?

-S. L.: El que està bé és que els ciutadans tinguem sentiment d'estafa. El més terrible és dir: «Bé, ja, però si jo hagués pogut també ho hauria fet». La cultura del pelotazo. En aquest país nostre d'Espanya, diguem (rialles), el que més s'ha denigrat és l'educació. Això deu sonar molt judeocristià, però és la idea que la consciència és una cosa que has de portar amb tu.

-E. F.: Ja, aquesta gent que diu que si ells poguessin també ho farien. A veure, senyors, vostès no ho estan fent. No el justifiquin. Pujol era el pare de Catalunya. I el que ha passat és una vergonya absoluta. Ell, la seva família i la part de CiU que hi deu haver al darrere. Maragall va dir allò del 3% i al cap d'una setmana va demanar perdó. Per alguna cosa devia demanar perdó. En fi. Fa la sensació que si hi fiques la mà se't podreix.

-S. L.: De lladres n'hi ha hagut sempre, però hòstia, quan roben diner públic...

-E. F.: Ara entenc els tics de Pujol. (Imita els gestos de l'expresident i provoca riallades a López). Els comptes corrents li feien malbé les cervicals.

-Però a vegades la gent es mobilitza. Mireu què ha passat aquests dies a la Barceloneta.

-S. L.: ¿Què ha passat? Fa dos mesos que estic fora i no en sé res. [Fernández l'hi explica i continua la seva resposta]. Home, és que sembla una imatge molt bonica de Barcelona, la botiga més bonica del món. Quan tu vens això tens un problema. El turisme és un tio que ve aquí i que no aporta res. Bé, hi deixa diners, però no porta idees ni projectes. S'emborratxa i se'n va. I tu, passant el pal de fregar.

-E. F.: Jo, quan era jove, la policia em parava sempre i em preguntaven quantes vegades havia estat detingut. Suposo que per la fila que feia. Doncs, cony, aquesta gent que està en boles comprant en una botiga que els detinguin, que per a alguna cosa paguem a la policia. A mi m'arrestarien si fes el mateix.

-S. L.: Ara mateix hi ha un pensament únic que les coses es valoren en funció del que generen econòmicament.

-E. F.: Aquest és el problema. El capitalisme salvatge. Venc una cosa i com més cara, millor. Quina salvatjada. La gent s'ha fet rica robant legalment o estafant legalment. Coses que et costen u, les vens per 50. No, tio. Si et costa u, ven-ho per dos o per tres.

-Tornem al cine. ¿Per a què serveix un Goya?

-S. L.: Eduard, tu en tens dos. Deixa-me'n un. Lloga-me'l barat, cony.

-Vostè no té un Goya, però sí un César francès.

-S. L.: És de lloguer (rialles).

Notícies relacionades

La nova cara de Divinity

Mango entra al mercat de les fibres reciclades

-E. F.: Te'l canvio per un dels meus Goya.

-S. L.: Sí, com les verges de la meva àvia. Les tenies un dia a casa i després les passaves a un altre veí.