Adam Johnson: "A Corea del Nord el terror es transmet a través de la família"

Adam Johnson (Dakota del Sud, 1967) va obtenir el 2013 el premi Pulitzer per El huérfano, una novel·la on la vida a l'Estat ermità de Corea del Nord cobra relleu, i que ara publica a Espanya l'editorial Seix Barral. El llibre és fascinant i aterridor a parts iguals, el producte de sis anys de feina i de nombroses entrevistes amb desertors.

-¿Per què es va llançar a humanitzar un país que sol aparèixer tan deshumanitzat als mitjans?

-Quan em vaig posar a indagar sobre Corea del Nord vaig veure que no hi havia treballs sobre la vida dels nord-coreans normals. Hi havia llibres sobre l'economia, l'Exèrcit, la qüestió nuclear o sobre els seus líders. Fins i tot n'hi havia sobre els gulags. Si no hi ha llibres és perquè als nord-coreans no se'ls permet explicar la seva història. Després de llegir sobre el tema, vaig pensar que potser jo podia escriure aquesta classe de llibre.

-¿I com va afrontar el procés d'investigació?

-Després de passar-me un any llegint, vaig descobrir que els retrats de nord-coreans eren a internet. Els van escriure missioners cristians i cooperants al sud de la Xina que van trobar gent que s'havia escapat del país. Des d'internet, podia llegir com és viure a Kaesong, Hamhung o Chongjin. Eren històries molt poderoses i pertorbadores. Parlaven de fam, d'execucions, de penúries, i tenien una dimensió psicològica. ¿Què en puc fer?, em vaig preguntar. Suposo que estava investigant sobre un llibre sense saber-ho.

-Vostè descriu una cosa semblant a una farsa orwel·liana, un país on la gent viu tenallada per la sospita i la por de ser castigats… ¿Quin tipus de país va descobrir?

-Corea del Nord no té exclusivitat respecte de la violència al món. Però sí que té un extens gulag que és únic, Camp 14 i Camp 15, cadascun amb més de 50.000 presoners. Tots dos són camps familiars. I això és especial: la forma en què el règim transfereix el terror des de l'Estat cap a l'individu a través de la família. A principis dels setanta Kim Il-sung va aprovar la Norma de les Tres Generacions, segons la qual si algú era sospitós de crims polítics tota la seva família seria castigada. Si algú fa una cosa dolenta, els seus oncles, els seus pares o els seus fills són enviats al gulag. No hi ha judici ni sentència perquè mai surts d'allà. Són els membres de la família els que es vigilen entre si. Es tornen molt paranoiques, com a Orwell.

-El seu protagonista és un orfe que, en realitat, no és orfe però viu amb aquest estigma. ¿Per què el va escollir?

-El primer nord-coreà amb qui vaig parlar era un avi que es va quedar orfe a la guerra de Corea. La seva història era tremendament dolorosa. Parlava de la fam, de les batalles, de com va haver de canviar de bàndol. Em va impactar tant que al començar a escriure sabia que el meu personatge seria un orfe.

-Mentre escrivia va viatjar a Corea del Nord. ¿Va canviar molt la percepció que fins llavors n'havia tingut?

-El viatge va ser bastant fascinant. El vaig fer a meitat del projecte, quan ja havien passat tres anys. Però Corea del Nord és l'únic lloc del món on no pots parlar amb nord-coreans. És il·legal parlar amb estrangers. Els únics autoritzats són universitaris i han rebut una formació especial per a això. Així que no vaig intentar parlar amb ningú perquè podria haver posat en perill aquestes persones. Però he parlat amb nord-coreans al Japó, a Corea del Sud, els Estats Units i els Països Baixos.

-Hi ha coses que un no pot entendre llevat que les vegi…

-Em va servir per saber com són els carrers, quina olor fan, quina classe de sabates porten, ¿agafen l'autobús, el metro o van en bicicleta? No volia equivocar-me en aquestes coses. Jo sóc un americà grandot i aquest és un dels llocs més homogenis ètnicament del món, però em vaig adonar que la gent no em mirava perquè qui s'interessa per un estranger passa a estar sota sospita. Per mi va ser una prova que han paït la censura de l'Estat. Que ja forma part de la seva psicologia.

-Alguns dels seus personatges no es creuen la propaganda, però tot i així demostren una lleialtat cega cap a l'Estat.

-Els japonesos van envair Corea el 1910 i la van colonitzar durant 35 anys. Van il·legalitzar l'idioma, el seu art i la seva música. Van omplir les escoles de professors japonesos i els van rebatejar amb els seus noms. De manera que el país va ser entrenat a adaptar-se, a renunciar a la seva pròpia identitat. Després va venir el caos. Rússia i els EUA van dividir el país després de la Segona Guerra Mundial. Va venir la guerra civil i, més tard, a la banda del nord, seixanta llargs anys de dictadura totalitària. Han passat 104 anys des que els nord-coreans van perdre la connexió amb la seva pròpia cultura i la seva herència.

-¿Quanta ficció hi ha en la seva novel·la quan descriu contextos o es refereix a fets com les tortures, els gulags o els segrestos al Japó?

-El llibre és una novel·la, però gairebé tot el que descric està basat en fets reals i documentats. La gran pregunta és quina és la veritat psicològica d'haver-se criat sota un règim com aquest. És difícil saber-ho perquè els nord-coreans que aconsegueixen escapar-ne estan molt tocats. Sovint tenen el sentiment de culpa dels supervivents.

-¿Per què va passar de puntetes pel gulag?

-A mi mai m'han torturat ni he passat gana. Em vaig obligar a no menjar durant uns quants dies per veure què es passava, però tenia menjar al rebost i no és el mateix. És difícil llegir sobre el gulag i també escriure sobre això. De les execucions, del Dia de l'Avortament, de les tortures. Al llibre, el personatge entra al gulag en una pàgina i, a la següent, ja n'ha sortit, encara que hi ha alguns flash-backs.

-Si vostè hagués escrit aquest llibre sobre l'Iran, tenint l'aiatol·là Khomeini com una presència permanent, probablement li hauria caigut una fàtua. ¿Va rebre algun tipus de resposta de Corea del Nord?

-He sentit que les fàtues no van malament per vendre llibres (riu)… Els nord-coreans no envien telegrames. No s'han posat en contacte amb mi. He parlat amb un parell d'alts càrrecs que havien desertat. Em van dir que amb tota seguretat l'havien llegit, i n'estaven al corrent. Però Corea del Nord té molts problemes i no crec que els importi gaire el que un americà hagi dit en un llibre.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

-La vigilància global dels EUA està adquirint dimensions orwel·lianes. ¿Hauríem d'extreure alguna lliçó del que passa a Corea del Nord? 

-Corea del Nord està, d'alguna manera, a l'extrem del que és possible humanament, però ens serveix per reflexionar sobre la nostra relació amb el Govern, la nostra identitat i les nostres llibertats. En tot allò que donem per fet. Ells no tenen un aparell orwel·lià perquè ni tan sols són capaços de fabricar un ascensor o unes escales mecàniques. Ho fan les empreses estrangeres. El que tenen és una xarxa d'intel·ligència humana, un sistema on cada persona ha d'informar sobre el veí per sobreviure. I nosaltres encara estem molt lluny d'això.