Anar al contingut

Elsa Punset i Gerard Quintana: "Les paraules fereixen com un cop de puny"

Trobada entre Elsa Punset i Gerard Quintana, amb motiu del festival Jiwapop. / MÒNICA TUDELA

El cantautor que va liderar Sopa de Cabra 'rockeja' amb Xarim Aresté al disc 'Tothom ho sap'. Segueix reinventant-se i fent-se preguntes.

La filla del divulgador científic Eduard Punset, experta en intel·ligència emocional, acaba de publicar 'El món a les teves mans'.

Elsa Punset diu que li hauria agradat ser cantant. Gerard Quintana li replica assegurant que a ell li agradaria «ser savi». Dialogant, fan un bon duo.

Elsa Punset: Sembles un torero concentrant-se.

Gerard Quintana: ¿Sí? Però és per timidesa; la primera impressió és que sóc una mica xulo, però és la distància del tímid.

E.P. : ¿Saps que la meitat de la població, sobretot quan és jove, és tímida? I es perd moltíssim talent. Ens haurien d'ensenyar en les escoles a expressar-nos, a comunicar.

G. Q.: Mai deixes de ser tímid. Aprens a portar-ho. Però quan t'adones del llast que ha sigut, et preguntes, ¿com m'he perdut tant? I els escenaris estan plens de tímids...

E.P. : La timidesa és una de les traves que més fàcilment es poden domar. Hi ha un famós psicòleg que va comprovar que una de les maneres d'enfrontar-se a una cosa que et fa por és amb el cap. A ell li feien pànic les dones i el que va fer va ser anar a un parc i asseure's a parlar amb més de cent dones. ¡I es va curar! Això s'ha convertit en un entrenament que s'aplica molta gent de l'espectacle.

G. Q.: I en aquest món que canvia tan ràpidament, ¿podem canviar a la velocitat del que ens demana el món?

E.P.: Per descomptat. No hi ha més remei. I enfrontant-se així, dient '¿de què tinc por? Aquest psicòleg afirma que la majoria de les dones ni es van aixecar ni van vomitar. Només molt poques es van aixecar i li van dir, 'ho sento, no vull parlar amb tu'. De vegades només passa que ens fa mandra, ens fa dubtar, fer aquesta primera passa. [...] Una altra idea curiosa que no ens hem qüestionat fins ara és que hi ha determinades necessitats troncals, les de la supervivència: menjar, dormir... guanyar diners s'ha convertit en una d'aquestes necessitats, i després n'hi ha d'altres que donem per descomptat que no ho són, quan en realitat són bàsiques; trobar un sentit a la vida, relacionar-se amb els altres, ¡entendre la vida!

G.Q.: Tot això que és accessori, ara.

E.P.: I no ho és. Però eduquem i vivim com si ho fossin.

G.Q.: Llavors, ¿al servei de què estem?

E.P.: Ens ho hem de plantejar. Jo sóc optimista perquè ens estan obligant a pensar a la mateixa velocitat a què canvien les coses. No hem tingut mai tant de potencial per decidir. I les regles del joc es modificaran encara més de pressa que no ens pensem. [...]

Quan la conversa deriva cap a les xarxes socials i l'anonimat, Punset etziba: «És important saber que les paraules fereixen tant com un cop de puny». En l'empatia està la clau.