"Pensem en la música com a energia més enllà dels gèneres"

Després de moltes col·laboracions des d'aquell disc col·lectiu que els va unir per primera vegada, Immigrasons (2007), Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández (aquí també Miró, el seu segon cognom) publiquen la seva primera obra conjunta, Granada, que surt avui a la venda. Un disc de versions d'ampli espectre, de Llach a Schumann passant per Piaf i Morente, portades a un hiperexpressiu format de veu i guitarra.

Com sempre, a tots dos se'ls acumulen els projectes. Ella firma la música d'Informe per a una acadèmia, de Kafka, que s'estrena dijous al Lliure, i del pròxim film d'Eduard Cortés. Ell planeja produccions de Nacho Umbert i la cantant flamenca Rocío Márquez, així com un nou disc de Refree i una gira de tardor amb Kiko Veneno.

-Al Tívoli, fa uns dies, el públic encara no havia pogut sentir el disc però els va rebre amb una llarga ovació. ¿Creuen que simbolitzen alguna cosa, uns valors, una actitud?

-R. F. M.: No em toca a mi dir-ho. Va ser un aplaudiment de benvinguda que agraïm molt.

-S. P. C.: No és la nostra recerca pensar què simbolitzem. Jo no estava acostumada als aplaudiments, però ja em va passar al Liceu amb 11 de novembre. És un aplaudiment de família, d'un públic generós. Està bé, perquè quan presentes alguna cosa et sents fràgil, i encara més una proposta que és una mica arriscada. Però la sensació no és d'«hem triomfat», sinó de «¡que bé, gràcies!»

-R. F. M.: Encara que sí que puc dir que aquest és un disc d'actitud davant la música, de forma de pensar.

-¿Quina actitud?

-R. F. M.: El disc va de Schumann a Albert Pla i Morente, i aquesta heterogeneïtat reflecteix que no ens interessen els gèneres, sinó que pensem en la música com a energia, col·lectiva en el nostre cas, més enllà dels gèneres. Quan funcionem és quan deixem enrere el cos, les idees, els prejudicis, i passem a ser energia. És una actitud de moviment. A Sílvia i a mi ens agrada moure'ns.

-S. P. C.: La base és creure-t'ho i ser valent per saber quan has de canviar i quan has de quedar-te on ets. És un descobriment constant. No ho saps mai, i m'encanta que sigui així, perquè no pots abaixar mai la guàrdia. Aquí hem mostrat la nostra part més de directa, potser més animal. Hem treballat cançons que ens emocionen, i hem trobat una manera molt natural, que és molt seva i molt meva. No simbolitza res més que això.

-Granada és un disc de veu i guitarra amb sons bastant extrems. ¿Tenen la sensació que posen a prova el públic?

 -S. P. C.: El públic del Raül i el meu són diferents. Jo sé que el meu el tinc molt despistat, perquè he tocat molts estils diferents, però això em dóna tranquil·litat i m'agrada. He reunit públics que no veuries mai junts.  Penso «que bé que hi hagi un senyor de 90 anys i una noia a la mateixa sala». M'emociona. La gent, si veu que alguna cosa està feta no amb excel·lència, sinó amb sinceritat, ho valora.

-¿Li sembla pretensiós parlar d'excel·lència?

-S. P. C.: Em fa por sonar pedant. Les coses no funcionen perquè hagin arribat al màxim, sinó perquè en un moment precís es compleixen unes condicions. És un moment, un segon... És apassionant anar-ho descobrint.

-R. F. M.: Però jo tinc la sensació que en el disc hem arribat a uns extrems molt intensos i que ens han costat molts anys. Ens hem esforçat per arribar aquí, i n'estic orgullós. Que sigui excel·lència o no, no em correspon. Per a mi ho és. I encara que la reacció del públic m'importa, jo faig música perquè és una necessitat personal.

-En el disc, cada cançó és un món: en els textos, en el tractament de la veu i la guitarra...

-R. F. M.: És veritat, però també vull pensar que hi ha un fil conductor. Per a mi, Schumann és potser el més extrem del disc. Agafar una peça clàssica, pensada per a una veu lírica, en alemany, tocar-la gairebé a l'estil de Marc Ribot... Això, per a mi, ha sigut extrem, i me'n sento orgullós.

-Granada s'obre amb Abril 74, peça de Llach dedicada a la Revolució dels Clavells. ¿Volien donar al disc un accent polític?

-S. P. C.: Volíem que fos revolucionari, però no en un sentit polític sinó emocional, de no quedar-te quiet, d'anar contra les actituds passives. Aquesta cançó la vaig escollir jo perquè la cantaven els meus pares. Recordo que la meva mare la cantava molt suau, i el pare li va dir una vegada: «¡Eh, que estàs cantant a la revolució!», i li va dibuixar un fusell i un clavell. Ella va respondre: «Oh, jo em deixava portar per les paraules...».

-R. F. M.: Si en el disc hi ha un component polític no em sembla malament, però sobretot és emocional.

-S. P. C.: Sentir-te viu, això ja és una gran revolució. En aquests temps, la gent et diu «que bé, cançons que et fan despertar perquè et remouen per dins».

-Morente sembla insinuar-se al llarg del disc, i no només pel Pequeño vals vienés de Omega.

 -R. F. M.: Al principi pensàvem fer dos discos, un de versions i un altre de cançons pròpies, Pérez Fernández, i Cruz Miró, però no sortien, i això que ens coneixem molt i fa molts anys que toquem junts. Vam gravar el disc de versions tres vegades, i estàvem replantejant-nos si seguir o no, quan vam sentir l'àlbum Despegando, de Morente amb Habichuela. ¡És flamenc, però és rock'n'roll, i actitud punk! Aquell disc ens va donar una bufetada.

-¿Com van arribar a la conclusió que havien de fondre tres cançons d'Albert Pla per crear-ne una?

 -R. F. M.: La Sílvia va tenir la idea del medley perquè hi ha parts de l'imaginari de l'Albert amb què no se sentia gaire còmoda. Ho entenc perfectament. Potser cantar allò de «Tens paper de vàter enganxat al cul» no li venia gaire de gust...

-S. P. C.: Hi ha coses escatològiques que m'encantaria interpretar, però no m'hi sentia a gust. Hauria de canviar molt la cançó, La sequia, perquè funcionés. Teníem tres peces de l'Albert i en cada una hi havia alguna cosa en què no em veia sincera. En canvi, sí que vaig poder cantar Quin cony de fill que tenia, que és un tipus de frase que no hauria cantat abans, però la veig molt emocionant.

-S. P. C.: És una de les cantants que m'han tocat més. Me la crec tant, aquesta figura quieta com un tronc, gairebé sempre al mateix volum, deixant-ho anar tot... Em torna boja. La melodia d'Hymne à l'amour m'apassiona, i la lletra, que parla d'un amor tan de veritat...

-Cançó, clàssica, flamenc... Tot se sotmet al seu estil. Així, ¿arriben a un públic inèdit, no homologat?

 -R. F. M.: Transversal, sí.

-S. P. C.: És com el 15M. Recordo haver vist junta gent molt diferent; el jubilat, el de les rastes, i em va emocionar molt. Em passa quan veig gent diferent en harmonia. Al Tívoli era una cosa així.

-També Granada conté diversos significats.

-S. P. C.: És la fruita, dolça i amable, i la bomba, explosiva. ¡I la ciutat!

Notícies relacionades

La Calòrica estrena ‘La brama del cérvol’, una corrosiva comèdia

‘El judici de Paris’, acabat de restaurar, brilla al CaixaForum

-R. F. M.: I el gra. El de la foto de la portada i el del so, que volíem que fos directe, de pell.

-¿L'ha influït Édith Piaf?