Hiperactiu Femi Kuti

Superlativa sessió de Femi Kuti, dijous a Barts. En extensió (dues hores i quart), en desplegament d'efectius (vuit músics, tres coristes) i, sobretot, en intensitat executiva i gana de conquista i de difusió d'un missatge. Va ser una exhibició d'afrobeat, la música nigeriana sorgida als anys 70 del contacte amb troballes occidentals, rica en fibres i sense pols museística, amb tot el seu poder i servit amb un llenguatge explícit, en una captivadora nit del Guitar Festival.

Des dels anys 90 sabem que Femi és molt més que un «fill de», i les seves aptituds es demostren tant en els seus discos, amb els quals ha fet un pas endavant en l'evolució de l'afrobeat, com en frondosos directes com aquest, en què va fondre virtuosisme i actitud, sentit de l'espectacle i missatge. Prioritzant captivadores bases rítmiques que van delectar la pista del Barts des de la primera cançó, Truth don't lie, un rescat del disc Shoki shoki (1998).

En lloc de concentrar el nou material (el del seu últim disc, No place for my dream) en el primer bloc del concert, com és costum, el fill del plorat Fela Kuti (1938-1997), va confiar en les seves cançons estimades d'obres passades la funció d'escalfar la sala, i així van caure peces com Stop Aids i Do your best, proveïdes d'engranatges rítmics en els quals tot era possible, inclosos algunes prodigioses bufades de Kuti al saxo o la trompeta. Una, d'uns dos minuts de durada sense retirar els llavis de l'embocadura.

Notícies relacionades

10 pel·lícules d’estrena en plataformes que no et pots perdre al maig

El Grec obre etapa amb Leticia Martín al davant i aposta per més música i teatre

VERB AÏRAT / El to líric va anar pujant en peces com Dem bobo, que significa Ells van mentir en llengua ioruba, i que apunta al poder polític («van mentir al teu pare, a la teva mare, als periodistes, als activistes dels drets humans...»). Cançons noves com Politics na big business,  No work, no job, no money i The world is changing consten de títols prou concloents, sense subtileses poètiques que estimulin la imaginació. Kuti va apel·lar a la consigna i a un llenguatge sonor agitador, encara que festiu. Denúncia política sense les dents serrades, amb coreografies ben alegres i diàlegs trepidants amb el grup de coristes, com a Nothing to show for it. I amb el líder alternant les seves proclames sense filtres amb la cura del teclat i intervencions furioses al saxo, com un conscienciós home orquestra.

La trama rítmica invasiva de Wey our money va marcar el començament d'una escalada que va arribar a cotes màximes amb Sorry sorry i Day by day. En aquell punt, les cares dels assistents a Barts s'anaven desencaixant, entregades al desvari. Sense més paraules ni arguments, un exaltat Femi Kuti resumia amb senzillesa la seva proposta: «It's Africa!, it's afrobeat!»