'Noé', l'arca, el diluvi, el realisme i l'excés

La pel·lícula de Darren Aronofsky sobre Noè, la construcció de l'arca i el diluvi universal no desentona en absolut de cap de les seves altres cintes, encara que a la que més es pot assemblar sigui La fuente de la vida per qüestions estètiques. Però ja en títols tan diferents com Pi o Cisne negro es percebia el seu interès pels personatges obsessius --¡el seu Noè ho és, i de quina manera!-- i per la barreja entre gèneres.

Noé és un film bíblic, una tragèdia, una història de violència (com totes les de la Bíblia) i una pel·lícula fantàstica. Allunyat del catolicisme a ultrança del gran cineasta bíblic nord-americà, Cecil B. De Mille, i també de la versió reader's digest que va oferir John Huston de la història de Noè en la seva superproducció La Bíblia, Aronofsky juga obertament amb els contrastos.

La seva pel·lícula intenta ser molt realista en les indumentàries, els paisatges o la construcció de l'arca, que sembla més un contenidor de fusta enmig de l'oceà. Al mateix temps, introdueix elements fantàstics, com els gegants de pedra, antics vigilants en forma d'espectres de llum creats per Déu per protegir el món, que xoquen de manera frontal amb aquell realisme a ultrança.

Notícies relacionades

Elegia coral de les situacions quotidianes

L’exclusiva de Paulina que Colate no va consentir

El film passa de la pausa a l'expansió fantàstica sense solució de continuïtat, de la reflexió a l'excés, cosa per un altre costat habitual en el director de Rèquiem per un somni, un cineasta diferent a Hollywood pels aspectes positius i pels negatius. Hi ha moments molt continguts (tota la part a l'interior de l'arca, pesada com els dies sense llum que Noè i la seva família passen a l'embarcació de fusta mentre la Terra es nega) i altres en què el material sembla escapar-se-li de les mans.

Així és Aronofsky, un cineasta capaç d'entreveure més que ningú la barbàrie atàvica al campament dels homes, de filmar amb elegància els  animals entrant en l'arca o de visualitzar la creació del món i l'home amb uns impossibles i horteres efectes digitals; de ser fidel a la història i tergiversar-la alhora.