Javier Ojeda es reinventa

Javier Ojeda recorre a ritmes cubans i de la barriada malaguenya on va néixer, es va criar i va ser «feliç», recorda, per reinventar-se en el seu tercer disc en solitari, Barrio de la Paz, Acto 1. Però que ningú es confongui: el líder de Danza Invisible segueix exercint com a tal. Aquesta nit tocarà amb el seu grup i amb un altre supervivent mític dels anys 80, La Unión, a la sala Barts. El concert coincideix amb la promoció del seu «millor àlbum» sense la banda, mentre segueix reivindicant èxits com Sabor de amor i Sin aliento.

Ojeda va començar a dansar sense Danza el 1999, «senzillament per poder expressar altres inquietuds. És molt entretingut tocar amb altres músics, conèixer altres llenguatges». Així va ser com va començar a desenvolupar una carrera que ara «està arribant al paroxisme» i que desenvolupa «¡en set formats!: «Amb el grup; Javier Ojeda amb els Hispano-Cubanos; acompanyat només al piano cantant jazz i boleros; en acústic amb dues guitarres abordant peces de Danza Invisible; en format de semicomèdia concert; interpretant èxits dels anys 80, i acompanyat de l'Orquestra Simfònica de Màlaga».

FELIÇ RETORN AL «PROLETARIAT»/ Admet que «sembla complicat però no ho és»; que «entre els instrumentistes és més habitual i no tant en un cantant», i que des que va tornar «al proletariat musical» viu «molt més feliç». «Tinc la sensació que als anys 90 vaig desaprofitar el meu temps. Tenia una vida relativament còmoda, immers en la rutina: preparació d'un disc, gravació, assajos, gira, descans... Tenia un mànager, una companyia de discos... I creia que no podia fer res més». Aquella va ser la seva etapa postèxit massiu, «quan les discogràfiques i els mitjans es van carregar la movida».

«El sistema ho ha engolit tot: igual que els hippies se'ls van carregar els polítics, la movida va començar a ser fagocitada per la indústria musical i va desaparèixer aquest moviment de generació espontània», es lamenta. «I llavors van arribar els anys 90, amb els ajuntaments carregant-se la contractació dels músics, pagant fortunes a grups com Danza Invisible, sí, ja ho sé. I això ha desembocat en la situació actual. Em fa ràbia sentir els avis carca conyassos dient que la música és una merda. El que hem de fer és callar i treballar. I si en la nostra època la música que sorgia de l'underground tenia difusió i convivia a la televisió amb la proposta comercial de torn (sonaven Julio Iglesias i també Golpes Bajos), ara per trobar la música popular de qualitat l'has de buscar-la a les xarxes».

LA FILLA DE MARISOL / En el seu nou disc com a Javier Ojeda, titulat Barrio de la Paz, compta amb la col·laboració del genial tocaor Daniel Casares i de la cantaora Celia Flores, la filla de Marisol, la qual va conèixer en un homenatge a Pepa Flores que ell va organitzar a la seva Màlaga natal. L'àlbum comença a ritme de txa-txa-txa i prossegueix amb rumbes, swing... Un desplegament de ritmes afrocubans, per a un itinerari optimista amb alguna pinzellada de crítica social, «a la puta hipoteca, a les lletres del cotxe...».

Notícies relacionades

‘People have the power’

BCN renovarà escenaris per a grans cites musicals

«En aquests temps de crispació i d'enfrontaments brutals no desitjava un disc fosc. L'última cosa que volem quan arribem a casa és que ens renyin. Vaig pensar que als països més pobres la gent sol ser més alegre. I quan me'n vaig anar a la meva barriada, amb aquells blocs tan poc atractius, em vaig retrobar amb la felicitat». Aquesta va ser la gènesi d'un compacte en què Ojeda s'ha encarregat de tot, de la producció a la gravació, conscient que «és impossible recuperar la inversió».

Per a Ojeda, el que és important és «estar per exemple ara a Barcelona». «Sempre he idealitzat la premsa catalana. Al meu quiosquet de Màlaga comprava revistes de rock i no hi faltava mai la Star... Pensa que jo he crescut amb El Víbora. I m'al·lucinava la música que sorgia aquí de la transició».