El 'procés Eichmann'

Hannah Arendt, de Margarethe Von Trotta, ha estat una de les pel·lícules d'aquesta temporada que més debat han propiciat entre els opinadors. Un debat que ve de lluny. El film, altament pedagògic, ha tornat a posar sobre la taula el que va ser la gran coda de l'Holocaust: el judici que l'Estat d'Israel va emprendre contra el tinent coronel de les SS Adolf Eichmann, un dels responsables de la Solució Final, el 1961. La brillant pensadora judeoalemanya va ser enviada per la revista New Yorker com a cronista del publicitat procés que es va portar a terme a Jerusalem, i les seves consideracions, l'establiment que Eichmann era una mera peça d'engranatge, un ésser incapaç de pensar per si mateix, allunyat per tant de l'encarnació malèfica, van despertar en el seu moment la repulsa tant d'Israel com dels Estats Units. A això s'hi hauria d'afegir l'acusació per part de la filòsofa de la implicació dels Consells Jueus en l'extermini, un dels seus arguments més controvertits.

La pel·lícula ha propiciat la recuperació -i també el descobriment per a molts- d'aquell episodi i una nova vida editorial per a Eichmann en Jerusalén (DeBolsillo), el llibre que reuneix els escrits d'Arendt sobre aquells fets, en què va encunyar el controvertit concepte de la banalitat del mal.

La cara B d'aquell assaig és el recentment aparegut Juicio a Eichmann (que manté com a subtítol el seu títol original, Causa penal 40/61), el relat que d'aquell succés va fer l'escriptor holandès Harry Mulisch, establint un interessant diàleg amb el llibre d'Arendt. Mulisch, que llavors tenia 36 anys, era fill de mare judeoalemanya i pare austríac i col·laboracionista. Una cosa que més tard filtraria en les seves posteriors obres de ficció, amb les quals arribaria a ser un dels grans autors del seu país.

A diferència de la pensadora alemanya, que amb prou feines va ser present tres setmanes al judici, entre l'abril i el maig, Mulisch va ser testimoni del judici de Jerusalem fins al 30 de setembre de 1961 -la resolució i la condemna va ser al desembre- i va explicar el que va veure a la sala i als carrers de la ciutat per al setmanari holandès Elseviers Weekbla. També es va fer ressò de com Israel -que al no existir com a Estat no va poder formar part dels judicis de Nuremberg- va transformar el judici en un símbol, amb un factor afegit: «El 1946 [data dels judicis de Nuremberg] ningú volia parlar de la guerra... En canvi, el 1961 la guerra està de moda». I la consegüent atenció de la premsa va ser aclaparadora.

Notícies relacionades

Les veus de l'Holocaust

3Cat revoluciona amb nous platós els seus informatius

Satanàs a Terra Santa

L'autor holandès, que va intentar abstreure's del soroll general i pensar per si mateix, també va constatar que la premsa internacional mostrava Eichmann com un immund Satanàs -augmentat pel fet que el judici es va portar a terme a Terra Santa i per l'ominosa invisibilitat que el nazi amagat a l'Argentina havia tingut fins aleshores-. Però el que ell va veure en realitat va ser un tipus insignificant. «En realitat, té els ulls dolços i una mica envellutats, cosa que resulta encara més inquietant», va escriure. Aquesta visió no se situa gaire lluny de la d'Arendt, però l'holandès es mostra més empàtic i, tot i el seu retrat del nazi com un ésser anodí, no abandona en cap moment el record de les víctimes. No en va el llibre es tanca amb una emocionada visita a les cambres de gas d'Auschwitz.