Les veus de l'Holocaust

A mb el seu parlar dolç i afable, l'octogenària Conchita Grangé rememora com, amb 18 anys, després de col·laborar amb la Resistència francesa i caure en mans de la Gestapo, va arribar al camp nazi de Ravensbrück el 1944 i va presenciar com una SS assassinava un nen d'uns 3 anys -«Li va llançar el gos. El va mossegar i el va destrossar. Després ella el va rematar a bastonades»-; com va veure dones i nenes víctimes d'experiments mèdics -«Els havien operat les cames, tallat tendons, els músculs, esquinçat la pell, se'ls veia l'os (...) A d'altres els inoculaven productes químics, o les amputaven»-; o com, juntament amb altres preses, es va llançar desesperada sobre un munt de verdures podrides amb els trets dels guàrdies xiulant pel costat -«Sentia el vent de la bala, però no em van tocar. Va ser horrorós veure-les mortes de la gana»-. Com explica un altre dels 20 testimonis d'espanyols als camps d'extermini reunits per la periodista catalana Montserrat Llor a Vivos en el averno nazi (Crítica): «És una cosa que no s'oblida. Impregna tot el teu ésser».

CONTRA L'OBLIT / Avui, 27 de gener, 69 anys després que el 1945 les tropes russes alliberessin Auschwitz, es commemora el dia internacional en memòria de les víctimes de l'Holocaust. En queden poques encara amb vida, la majoria nonagenàries i centenàries, però totes continuen insistint en la necessitat d'explicar l'horror viscut perquè no s'oblidi mai i no es repeteixi. «Sembla molt lluny, però jo encara ho recordo. No se sap mai...», va advertir Segundo Espallargas, àlies Paulino, el boxejador imbatut de Mauthausen, mort als 93 anys el 2012, qui, després de treballar diàriament alimentant les calderes de carbó, cada cap de setmana havia de sortir vencedor al quadrilàter que els SS muntaven per divertir-se. «¡Si no guanyes, vas al crematori!», li deien. Els punys li van salvar la vida.

Què va ser el que els va ajudar a sobreviure és una de les preguntes en què indaga Montserrat Llor. El seu objectiu ha estat «retre homenatge i donar veu» als supervivents espanyols, la majoria exiliats republicans, als qui des del 2008 va visitar a França, Itàlia, Àustria i Espanya i que li van confiar els seus records. «A Espallargas, amb la seva grandiositat i noblesa, que sempre buscava menjar per als companys, el va ajudar la boxa. En general van ser el seu enginy i astúcia i les seves habilitats particulars. El sabater [Francisco Bernal] arreglava botes per als SS, però a més a més va calçar molts deportats que si no haurien mort descalços sobre la neu. El dibuixant [Manuel Alfonso Ortells] es va salvar fent dibuixos pornogràfics a canvi de menjar. Hi va influir la sort, la seva joventut i fortalesa física, però també la mental. El fet de no deixar-se abatre, l'ànsia de voler sortir-ne vius. León Arditti deia que intentava estalviar cada mil·lèsima d'energia, i d'altres que el millor era passar desapercebut. «Si un kapo es fixava en tu et podia costar la vida».

PISTA FAMILIAR / A Llor, que va comptar amb la valuosa ajuda, entre d'altres, de l'Amical de Mauthausen i l'Associació de Descendents de l'Exili Espanyol, se li va despertar l'interès al trobar una polsera amb el número 1.515 portada pel seu oncle avi a l'exili en un camp francès, on va morir, i sobre el qual mai li van explicar res. A això s'hi va afegir el pas i la mort a Gusen del pare del seu sogre. Al pròleg, l'historiador Josep Fontana reivindica «el silenci que encara envolta el record» de tots ells i crida l'atenció sobre que els que van sobreviure no van poder tornar a l'Espanya de Franco, on els esperava la presó o la mort, ni van ser acollits «com calia» després de la transició, perquè als governs «els resultava incòmode reviure el record de les lluites civils per les quals els republicans» van ser perseguits.

Notícies relacionades

El 'procés Eichmann'

3Cat revoluciona amb nous platós els seus informatius

Només tres dones, membres de la Resistència, lluitadores i rebels, apareixen al llibre. Conchita Grangé, Elisabet Ricol i Neus Català, que d'ençà que va entrar a Ravensbrück -«el món dels morts»- només va pensar a sabotejar els nazis. «Van passar pel mateix que els homes, però a més elles patien per ser mares, separades dels seus fills, als qui mataven, per la prostitució i els experiments ginecològics», destaca Llor. Tots, sense excepció, tenien pànic al revier, la infermeria, antesala de la mort. Marcelino Bilbao va servir de conillet d'índies: va rebre sis injeccions de benzè al costat del cor, i va sobreviure. «A Lázaro Nates li van arrencar les amígdales d'arrel, sense anestèsia, amb unes pinces potser ni desinfectades; a d'altres, els queixals; a Ramiro Santisteban li volien amputar una cama; Emilio Caballero es va extirpar ell mateix un bony al sentir que parlaven de gangrena...».

L'horror es multiplica en boca d'Edmon Gimeno, que a Buchenwald i Dora havia de fer pires de cadàvers. «El crematori feia una pudor horrible i no donava l'abast. Hi havia massa morts». Quan es desbordava, els cremaven a l'aire lliure. «Veies ulls que esclataven, l'olor de la carn humana... no podia aguantar més». Molts no ho van explicar fins molts anys després, perquè, com li va dir un a Llor: «Com ho havia de fer. No tenia paraules per transmetre la dimensió d'aquella barbàrie».