«Vendre molt no significa ser un venut»

Un duet amb Sabina, els músics de Paul McCartney, el productor de Coldplay... El nou disc de Dani Martín, titulat amb el seu nom, significa un reset per a l'ex-El Canto del Loco. Avui el presenta al Sant Jordi Club (les entrades estan esgotades), dins d'una gira que patrocina LKXA, la marca jove de CaixaBank, i el 27 de juny tornarà a Barcelona, al Poble Espanyol. Fa 14 anys que va treure el seu primer disc, batejat també com el nom d'aquesta exitosa banda que li va servir d'escola. I Dani Martín agafa el relleu de Pequeño, l'àlbum en solitari que el 2010 va dedicar a la seva germana, que va morir precoçment i sobtadament amb només 34 anys d'un infart cerebral.

-«Quiero que todo vuelva a empezar/ que todo vuelva girar/ que todo venga de cero», canta en la tornada del senzill Cero. ¿Descriu la seva fase vital?

-Estic en una fase en què els punts finals en lloc de generar-me dolor m'impulsen a refugiar-me en coses positives. És un disc que parla de cicles que s'acaben i et permeten buscar-ne uns altres que poden resultar meravellosos. Quan la vida et planteja un canvi, en comptes de buscar alternatives al que realment t'afecta a vegades et lamentes de com n'és de puta la vida. Perquè sí, a vegades la vida es despista; és imperfecta. Però cal aixecar-se. Reaccionar i posar-hi el coll.

-Amb el mestre Sabina es marca la sentida ranxera Por las venas. ¿Tant uneix el fet que tots dos siguin seguidors declarats de l'Atleti?

-Ser matalasser és un sentiment. Una manera de ser [rialles]. Que Joaquín  estigui en el disc és un somni fet realitat.

-En aquesta mateixa peça hi ha la col·laboració d'un altre dels grans, Carlos Raya, tocant el lap steel guitar.

--Carlos ja va gravar totes les guitarres del disc anterior i és un dels millors guitarristes que hi ha.

-La cançó la remata animant-se amb un ole. ¿El va guanyar l'emoció?

-És una mica com riure'm de mi mateix. Faci el que faci, sempre hi haurà qui em criticarà. Abans em preocupava. Ja no. No espero que el disc li agradi a tothom.

-Per a autoparòdia, l'estrofa que diu: «Desde pequeño quise ser una estrella de rock/ pero la vida me dejó solo cantante de pop».

-A Espanya sembla que estigui renyit el fet de vendre discos amb la possibilitat de tenir talent. Quan no té perquè. Hi ha massa prejudicis. Pablo Alborán fa pop i té molt de talent. ¡Tant de bo hi hagués 14 pablos alboranes més, convivint amb grups tan interessants com Love of Lesbian. Vendre molt no significa ser un venut. De fet, com a més gent arribis, millor. Un altre paio a qui admiro és Robert Iniesta, Robe, d'Extremoduro, considerat un rocker maleït.

-¿Com ha aconseguit involucrar en aquest disc aquests productors, músics i fins i tot Michel Brauer (Rolling Stones, Bob Dylan, Paul McCartney, Coldplay, John Mayer, Wilco, Ron Sexsmith), que s'ha encarregat de les mescles?

-Doncs enamorant la gent amb el projecte. Sincerament, no teníem diners per pagar el caixet de Brauer. Però vam ser audaços, li vam enviar les cançons i li van encantar. Tot va ser al·lucinant. De fet, tres dies abans d'entrar a l'estudi tampoc creia que comptaria amb els músics de McCartney [Abe Laboriel Jr., Rusty Anderson i Brian Ray]. Va ser fantàstic. Ara amb ells i amb Brauer tenim una relació increïble. A Los Angeles, on es va gravar el disc, vaig passar unes setmanes superboniques.

Notícies relacionades

‘L’heure espagnole’, regal de fi de curs

Àlex Rigola estrenarà la temporada del Teatre Lliure amb ‘El Mestre i Margarita’

-¿Balanç d'aquests 14 anys de carrera artística?

-Tot el que he viscut m'ha portat fins aquí. No en canviaria res. Tots els d'El Canto del Loco vam ser valents i vam decidir parar per fer coses diferents i tirar endavant altres inquietuds. Això és la vida per a mi. Acomodar-te en el confort em sembla molt avorrit.