O'Toole d'Aràbia

Actor d'origen gaèlic, nascut a Connemara (Irlanda) el 1932, Peter O'Toole va representar durant els anys 60 un estil d'interpretació introspectiva, molt adequada per a personatges turmentats, molt britànica en el concepte però prou dúctil per representar en la pantalla una variada classe de papers entre el registre melodramàtic i el còmic.

La figura que va convertir Peter O'Toole en un dels actors més importants de la dècada dels 60, la que el va consagrar i li va obrir les portes de bat a bat del cine hollywoodià -encara que va ser un actor que es va prendre amb relativa calma la seva ràpida fama- va ser el de Thomas Edward Lawrence, el militar, arqueòleg i escriptor gal·lès que va tenir un paper determinant en la revolta àrab que va esclatar durant la primera guerra mundial.

PENETRANTS ULLS BLAUS / Sense gairebé experiència prèvia en el cine, amb algun paper anecdòtic en títols com Les dents del diable (1960), Peter O'Toole va ser escollit pel director David Lean i el productor Sam Spiegel per interpretar al personatge principal a Lawrence d'Aràbia (1962). Els seus ulls blaus, la seva mirada a vegades dubitativa, a vegades precisa, la seva composició gens afectada en un personatge de notable ambigüitat en tots els sentits, li va suposar el reconeixement definitiu a la seva carrera. Lawrence d'Aràbia va ser la gran triomfadora en la cerimònia dels Oscars d'aquell any, quan va guanyar els premis al millor film, director, fotografia en color, música, muntatge, so i direcció artística. Tot i això, Peter O'Toole, nominat com a millor actor, va ser desbancat pel Gregory Peck de Matar a un ruiseñor.

FIDEL AL TEATRE / L'actor havia iniciat la seva trajectòria als escenaris teatrals a mitjans de la dècada dels 50, a la Royal Academy of Art i l'Old Vic Company. Va debutar en el cine l'any 1959, però mai va deixar el teatre. Acabava de ser considerat el millor actor de l'escena anglesa d'aquell any i va compaginar els seus primers treballs cinematogràfics amb diverses temporades al Shakespeare Theatre de Stratford.

Després de l'èxit de Lawrence d'Aràbia li van començar a ploure projectes de tota mena. Alguns eren d'innegable arrel teatral, com Becket (1964), pel·lícula sobre els conflictes entre Thomas Becket (Richard Burton) i el rei Enric II (Peter O'Toole). En d'altres, va demostrar el seu talent per a la comèdia: Com va això, gateta? (1965), segons la peça de Woody Allen, i Como robar un millón y… (1966), al costat d'Audrey Hepburn. Richard Brooks va aconseguir treure-li una de les seves millors interpretacions a Lord Jim (1965), reflexió sobre la covardia i l'heroisme segons la novel·la de Joseph Conrad.

Notícies relacionades

L’Esmuc reforçarà les polítiques antiassetjament pel cas del Liceu

El DHub homenatja el disseny que va sustentar la revolució d’Allende

SUPERPRODUCCIONS / No van faltar en la seva carrera les superproduccions com La Bíblia (1966), en què va representar els tres àngels, o L'home de la Manxa (1972), musical sobre el Quixot amb Peter O'Toole en el paper de l'hidalgo manxec i Sofia Loren com a Dulcinea. Es va mantenir en tot moment fidel al cine d'inspiració teatral -Un león en el invierno (1968), Bajo el bosque lacteo (1971)- i es va atrevir amb personatges tan complexos com Robinson Crusoe, a Yo, viernes (1975), o l'emperador Tiberi a Calígula (1979), del provocador Tinto Brass. En els anys 80 va provar aventures més internacionals de la mà de Bernardo Bertolucci i Alejandro Jodorowski, a L'últim emperador (1987) i El ladrón del arco iris (1990), respectivament.

En els últims temps havia fet alguns petits papers en títols com Troia (2004) i en algunes sèries de televisió. Havia finalitzat recentment la seva intervenció a Katherine d'Alexandria, que es convertirà en la seva pel·lícula pòstuma, tornant així al cinema històric que va forjar bona part de la seva carrera.