El paisatge moral de Juan Marsé

El teatre contemporani ha trobat en els textos no teatrals una veta inesgotable. El Lliure de Gràcia, per exemple, ha acollit dues propostes seguides que es mouen en aquest sentit. A El policía de las ratas, un relat de Roberto Bolaño dirigit per Àlex Rigola, l'ha succeït Adiós a la infancia, una aventi de Marsé. Ara ha estat Oriol Broggi, amb el dramaturg Pau Miró, qui ha emprès el repte de portar a un escenari el paisatge moral de l'escriptor barceloní, el seu retrat dels vençuts a la Barcelona de la postguerra, amb material de cinc de les seves novel·les -Caligrafía de los sueños, Si te dicen que caí, El embrujo de Shanghai, Un dia volveré i Rabos de lagartija- i l'afegit d'un breu homenatge al Pijoaparte.

Broggi no l'hi va dir a Marsé, i no ho pretenia, però el seu remix és un altre homenatge en tota regla. No falta ni un instant amb una foto de l'escriptor al centre de l'escena. Des del seu inici, Adiós a la infancia es mou en aquestes coordenades. Es rep el públic amb una recreació del ball dominical de la cooperativa La Lealtad (avui el Lliure), al qual assistia Marsé en la seva adolescència. L'orquestrina Sensación, que comanda Jaume Sisa, convida l'espectador a ballar un bolero o un pasdoble.

Notícies relacionades

Teoria i sàtira de l’amistat

L’alquímia entre Proust i la seva jove majordoma

Les cançons de Sisa engalanen una proposta seductora i emotiva. El cantautor galàctic se sent igual de còmode com a líder de la banda que sent un cardenal en una breu i hilarant escena. Entre la música i un inici brillant, l'obra ens porta a la particular atmosfera de la narrativa de Marsé de la mà dels seus personatges: el capità Blay, l'ocult mariner antifranquista, la prostituta Aurora, l'adolescent tísica, l'inspector Galván, el pare absent... Tots amb el fil conductor de Ringo, àlter ego de l'autor, el nen que comença en pantalons curts i acaba l'obra amb pantalons llargs en el seu adéu a la innocència.

SÒLID EQUIP / Broggi treu amb nota una altra aposta ambiciosa, encara que el ritme i l'interès no siguin sostinguts. Per moments sembla que tant ell com Miró han estat massa respectuosos amb una escriptura de tant rang. L'estatisme i extensió d'alguns monòlegs resten vol i joc teatral a un espectacle de durada una mica excessiva. Però acaba per imposar-se el sòlid treball de tot l'equip, des d'un Oriol Guinart que no grinyola mai com Ringo fins a un Xico Masó formidable com el capità Blay, passant per la polivalència de Jordi Oriol i Xavier Ricart.