Més enllà de la llegenda

'Ole', 'ole' i 'ole'. Pel rigor. Per bussejar en la veritat i no perdre's en la llegenda. Per ordenar per primera vegada tota la seva filmografia i discografia. Per aconseguir que vegin la llum tantíssimes fotos (la gran majoria inèdites), i datar-les absolutament totes. Per comptar amb Juan Marsé per al pròleg. I per corregir greus errors d'arrel, com la mateixa data de naixement. Perquè no, no es compleix el centenari de Carmen Amaya. La Capitana es mereixia això. I molt més.

Montse Madridejos (una enginyera informàtica doctora en Història de la Música) i David Pérez Merinero (un matemàtic que treballa de funcionari i és especialista en cine espanyol) acaben de publicar 'Carmen Amaya' (Edicions Bellaterra).

Un llibre amb informació precisa i molt material gràfic que inclou també retalls de premsa, portades de revistes i cartells de les seves actuacions per tot el món, com un de molt impactant en què se la veu compartint programació amb Thelonius Monk, John Coltrane i Sabicas, entre altres, al Village Gate de Nova York. També hi ha contractes que va firmar. I un que no va arribar a temps (per la seva mort prematura, amb només 45 anys), i que suposava una nova actuació en aquest mateix escenari novaiorquès.

Rastrejadors incansables

L'obra compta, al seu torn, amb documents clau que corroboren que la irrepetible artista no va néixer el 1913. En tot cas, s'hi aproximen molt més les dates de 1917 o 1918. Aquests dos incansables rastrejadors van trobar un padró de desembre de 1930 que situa la família Amaya a la barraca número 48 de les platges del Somorrostro, i que diu el següent: "Carmen Amalla Amalla, filla de José Amalla Amalla, tocador de guitarra, no sap llegir i té 12 anys".

¿I no els molesta que les institucions i els comissaris de l'Any Carmen Amaya insisteixin que sí, que se celebra el seu centenari? "Sabem que a les institucions el que els interessa és sortir a la foto i tallar cintes --diu Madridejos--. Aquest llibre s'ha fet amb molta energia positiva, sempre a favor de donar a conèixer el personatge de Carmen Amaya el màxim i tan bé com sigui possible. I com diria Van Gaal: 'siempre positifo, nunca negatifo".

L'exposició que no es va fer  

De fet, aquest llibre és fruit d'una frustració amb una institució. L'Ajuntament de Begur (Girona), on va morir Carmen Amaya el 19 de novembre de 1963, els va avisar només un mes abans que l'exposició que estaven preparant al voltant de l'artista no es portaria a terme "per falta de diners". Part d'aquell material recopilat amb tant de zel és el que ara nodreix aquest exemplar.

Moltes de les instantànies procedeixen "dels baguls que conserva Sunchi Echegaray, la viuda del que va ser el marit de Carmen Amaya, Juan Antonio Agüero". Un guitarrista paio que Carmen va conèixer a París i del qual es va enamorar perdudament. Però també n'hi ha de l'Arxiu Nacional de Catalunya, de la Biblioteca Nacional d'Espanya, així com fotogrames de films.

Fotos de quan era molt petita, quan amb el seu pare, El Chino, actuava pels 'tablaos' de Barcelona a finals dels anys 20. Fotos amb 'celebrities' de diferent mena. Fotos de quan va ser escollida Miss Morena amb Maruja Villasanta, Miss Rubia, en un concurs organitzat per la revista madrilenya 'Mundo Gráfico' el 1935. Per cert, és la imatge en què més es demostra que el seu nas de jove no tenia res a veure amb el que va lluir després. ¿Quan es va operar? "¡Que perspicaç! Doncs devia fer-ho en algun dels seus viatges a Hollywood, però no està documentat", contesta Madridejos. I cap dada que no estigui contrastada apareix al seu llibre.

El pròleg "sublim" de Juan Marsé  

Per als autors, que Juan Marsé, "premi Cervantes i un home que escriu tan bé", firmi el pròleg de 'Carmen Amaya' "és un honor, un orgull". "Aquest mateix paràgraf és sublim": "Sobre aquella oscura arena enterrada en los sótanos de la memoria de hace noventa años, en el fantasmal laberinto de barracas ya entonces condenadas a la miseria y el olvido, la niña gitana es un garabato de fuego que todavía baila".

Marsé recull anècdotes com la de la seva arribada a l'Argentina, quan els periodistes van cridar "Amaya" i es van girar 25 persones, la companyia al complet. Explica que el president Roosevelt la va invitar a ballar i li va enviar el seu avió privat. Que al Carnegie Hall de Nova York la van aplaudir Charles Chaplin, Winston Churchill, Arturo Toscanini, Fred Astaire, Orson Welles i Marlon Brando. Que el general McArthur la va nomenar Capitana Honorífica de la Marina Americana. I que tenia ronyons de nena i que ballar la va salvar d'una mort encara més prematura. Això és el que escriu Marsé: "Bailando sus riñones eliminaban toxinas. 'Si no puedo bailar me muero', decía con razón".

Madridejos i Pérez Merinero expliquen a la biografia d'Amaya que era coneguda com la famosa ballarina gitana que cobrava 2.000 dòlars a la setmana. I reprodueixen una entrevista que va aparèixer el 1946 en un diari nord-americà, firmada per Jeanne Francis Fetter, dona de Rómulo Negrín, fill de Juan Negrín (últim president de la segona república espanyola).

-¿Es planteja tornar a Espanya?

-No… Tinc por…

-¿Por de Franco?

-No. Una gitana sola pot sortir-se'n amb Franco. Tinc por dels pavos…

-¿Quins 'pavos'?

-Els deu 'pavos'. És tot el que paguen a Espanya a una ballarina.

Notícies relacionades

Carmen Amaya, a tot color

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

"En aquella època, era la més ben pagada, la més reconeguda, però el flamenc era més popular que ara, que és un art per a minories", es lamenta Madridejos. Malgrat tot, va tornar a Espanya després de la mort del seu pare. Va tornar el 47. Consagrada mundialment. "Segurament, va ser més reconeguda a l'Argentina, els Estats Units, França o Anglaterra que aquí. Només s'ha de comparar el ressò que li donava la premsa...".

Reivindicar amb aquest afecte Carmen Amaya és un acte no només d'estima i admiració, sinó també de justícia. La Barcelona olímpica que ara es banya a les platges de l'antic Somorrostro no ha d'oblidar mai aquesta catalana irrepetible.