Carmen Amaya, a tot color

Carmen Amaya se'n va anar massa aviat. Només tenia 45 anys quan una insuficiència renal va posar fi a una vida i a un art que segueixen  potser sense el reconeixement i el repòs que es mereixen (tenia ronyons de nena i ballar la va salvar d’una mort encara més prematura). Sunchi Echegaray, la viuda de Juan Antonio Agüero, que també va ser marit de la icònica 'bailaora', ha decidit que les regnes d’El Tablao de Carmen passin a la filla de tots dos, Mimo Agüero. L’establiment, ubicat al lloc on Carmen Amaya va ballar amb 12 anys davant el rei Alfons XIII durant la inauguració del Poble Espanyol el 1929 (dins dels actes de l’Exposició Universal), comença amb alegria aquesta primavera. Floreixen idees i iniciatives. Algunes ja estan en marxa. Altres, encara són llavors i depenen de pròximes negociacions, com la del futur Museu Carmen Amaya.

Truncat un primer intent a Begur, a la Costa Brava (on va morir l’artista), l’objectiu és obrir-lo a pocs metres del tablao, al mateix recinte. I així per fi es podran exposar al públic moltes de les fotografies que Sunchi guarda en un valuós bagul. Algunes són totalment inèdites i veuen la llum en aquest reportatge, com aquesta primera en què apareix amb un vestit de farbalans de punta i de tons pastel.

Mai abans s’havia vist una imatge de Carmen Amaya en color. Només a la pel·lícula mexicana Música en la noche es pot veure de quins colors anava vestida la Capitana. A més, molt poca gent ha pogut veure aquest film del 1958 acolorit (la versió que en circula a internet és en blanc i negre). El palo que hi ballava Carmen és una alegría. Amb pantalons (en to cru, com l’armilla, que contrasta amb la camisa, fúcsia fort). En el zapateado final exhibeix la seva característica força, ritme precís, velocitat vertiginosa, intensitat, embruix.

Va ser el 1951 quan Juan Antonio Agüero i Carmen Amaya es van casar, a l’església de Santa Mònica (en plena Rambla), a les 7.30 del matí. El càntabre paio era molt més jove que la bailaora gitana del Somorrostro. I es van conèixer quan ell va entrar a formar part de la seva companyia, com a 'tocaor'.  

"Ens agradaria que el museu tingués un apartat audiovisual i elements com la guitarra de Juan Antonio, una joia del llegendari guitarrer Santos Hernandez de l’any 29, amb la seva funda original, el mocador que Carmen li va brodar a la seva sogra, mapes que guardaven amb els itineraris de les seves gires... Tot el material el cediria a la ciutat”, avança Echegaray. Moltes de les pertinences de Carmen Amaya van desaparèixer de casa seva, de cos present. “No et pots ni imaginar el que va passar el dia de la seva mort. Els gitanos que la van anar a visitar s’ho van emportar gairebé tot: vestits, mobles, maletes senceres. La van desvalisar. I Juan Antonio no hi va voler tornar mai més. Les poques coses que encara guardo les tinc gràcies a Juan Manuel López Jordán [conegut com a Hermano Perro], l’argentí que va ser el seu representant, i que en va poder recuperar algunes”.

La directriu que Echegaray ha donat a la seva filla és que respecti l’essència de l’autenticitat del tablao. “Som com una bombolla que ha sobreviscut dècades apostant per un flamenc inalterable. Un flamenc que a l’estranger li pot semblar dur, difícil. Però no concebem els espectacles perquè els agradin a ells”. Mimo Agüero, llicenciada en Ciències de la Informació, explica que el seu objectiu és que “el flamenc s’admiri, es conservi. Que es respecti i es pugui viure de prop. I que li arribi a la gent no tant com un espectacle, sinó com una revelació d’una part de la nostra societat, de la nostra cultura i de la nostra civilització”. 

Per a aquesta primavera compten amb un quadro artístic “en què l’originalitat és la barreja d’unes bailaoras molt joves, Isabel Santia­go i Noemí Ferrer, recolzades per la direcció artística de Manuel Jiménez Bartolo, que s’hi uneix i alterna el seu ball amb cantes inesperats”. Al toque hi ha José Andrés Cortés i Carlos el Arenque, i al cante Juaneque (Juan Fernández) i Laura Santos. “El nostre lema és la improvisació. I que es mantingui un ambient flamenc, d’interacció espontània i única, cada nit, cada minut

Mimo planeja organitzar "una setmana de la moda flamenca, amb desfilades”. Recorda que hi ha el dia de l’espectador (el dijous). Anuncia un tast de vins de Jerez amb espectacle per al dissabte 26 de març, al migdia. Explica que un altre reclam és “el vermutet flamenc al Patio de Carmen”. Sense oblidar la nova oferta gastronòmica, que delega en el taverner Juanjo Martínez: “La cuina manté aquest concepte d’autenticitat del 'tablao'”, subratlla, tot simpàtic. “Portem les receptes flamenques perquè, en la mesura que sigui possible, qui vingui s’emporti una experiència global de la cultura del flamenc”. Com que l’establiment disposa de diferents ambients, “les fritades, acollonants”, se serveixen a la rebatejada Freiduría Tío Pepe. “El pati és el lloc ideal per degustar unes bones chacinas i formatges, a cel obert. I al 'tablao' s’hi pot disfrutar del flamenc més pur maridat amb guisats tradicionals, com la típica cua de toro”. Ni a l’escenari ni a les taules s’aposta pel que és “superflu” ni l’“oferta turistejada”. “La meva família ve d’Almeria, i em vaig impregnar d’aquesta gastronomia des de petit. Teníem un bar de barri en què menjàvem de l’olla arròs amb mongetes, potatge de fonoll, 'migas'... 

Notícies relacionades

Més enllà de la llegenda

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Sunchi Echegaray fuig de la premsa sempre que pot. No li agrada ser focus d’atenció. Però arran del nou rumb que agafa el tablao, fins i tot es deixa fotografiar. Va conèixer Carmen Amaya abans que al seu marit, amb només 7 anyets. “Quan l’hi vaig explicar a Juan Antonio, va quedar mort: no em creia”. Li va ser fàcil demostrar-l’hi. Guarda com una relíquia un llibret que li van regalar en la seva comunió. “Quan me’l van donar, li vaig preguntar a la meva mare: ‘¿Què és això?’. I em va dir: ‘Quan coneguis algú que et sembli important, fes que t’hi escrigui una dedicatòria’. Només hi ha les de Carmen Amaya i Manolo Caracol”. Va aconseguir la firma de Carmen gràcies a la seva professora de ball, Concha Borrull, que se la va emportar a veure-la actuar i després al camerino “quan Amaya va fer la seva primera actuació a Espanya després de la guerra civil”, explica.  

A Juan Antonio Agüero el va conèixer a la Costa Brava, quan va anar a veure un espectacle a l’aire lliure de la seva admirada Carmen. “En el moment en què estava ell sol a l’escenari, afinant, se’m va escapar el dog enorme negre que tenia i va pujar a la tarima. ‘¿De qui és aquest gos?’, va preguntar. Va deixar de tocar, va agafar el gos, me’l va tornar i rient em va dir: ‘Lliga’l’. Congo (es deia així) va morir el mateix dia que Carmen Amaya”, recorda, estremida. “Ja érem amics tots tres quan Juan Antonio va saber que a Carmen li quedava poc temps de vida. Ell ja li volia fer un 'tablao' a ella, perquè s’ocupés de portar-lo i descansés de ballar. Així que estava molt content que jo l’acabés muntant. Per a ell va ser molt important. I entranyable. Era la manera de mantenir la memòria de Carmen. De completar el trencaclosques”.