Orfes de Manolo

Fa 10 anys -que es compliran demà- les notícies ens van dir que Manuel Vázquez Montalbán s'havia quedat definitivament als passadissos de l'aeroport de Bangkok, de tornada de Sydney, a Austràlia. En aquell no-lloc un infart va posar fi prematurament a una de les més infatigables i lúcides trajectòries de la literatura i el periodisme del franquisme, la transició i la democràcia. La seva va ser una mirada necessària per entendre aquells anys. Així que una dècada després diversos llibres, reedicions i un congrés ens tornen Manolo però sobretot el malestar de no comptar amb les seves anàlisis en aquesta realitat agitada. Set personatges que el van conèixer bé, entre ells el seu fill, analitzen algunes de les seves múltiples facetes.

EL PARE

DANIEL VÁZQUEZ ESCRIPTOR I PERIODISTA  «Mai, ni tan sols en l'adolescència, he volgut matar el pare», deixa clar Daniel Vázquez Sallés, fill de Manuel Vázquez Montalbán, que acaba de tancar, per a l'escriptura, la seva pròpia ferida amb Recuerdos sin retorno (Península), un llibre que va començar a escriure fa anys, va destruir, i que ara apareix com un inequívoc acte d'amor. Un text de memòria fragmentari -«que per a mi ha estat com anar al psiquiatre»- en el qual Vázquez fill, únic per més senyes, passa revista a tots els seus aspectes inclòs el Manolo més íntim, valuós sobretot tractant-se d'algú tan esquiu com ell. «És inevitable que a un escriptor, amb els seus mons imaginaris bolcats en l'escriptura, en un determinat moment els molesti la seva família. Perquè la família et recorda que per molts mons que inventis sempre hauràs de pagar les factures i el col·legi dels nens». Així que Daniel Vázquez va aprendre a respectar aquesta privacitat: «Jo sabia què hi havia al darrere quan ell marcava la seva privacitat. Conec els seus orígens, la seva casa de petit, la complicada relació amb el seu pare i això m'ha donat moltes claus per entendre'l». Això explica que el fill reivindiqui els seus records sense interferències «Li he preguntat a la meva mare però no volia sorolls. Ella encara no ha llegit el llibre».

Així repassa els moments d'intimitat com quan va participar en la caravana zapatista i de tornada a Ciutat de Mèxic es va trobar amb el seu pare. «Em va rebre amb un somriure que ho deia tot». Després a la nit Vázquez fill es va entestar a dormir a terra perquè el llit li semblava massa còmode. «El meu pare es llevava més o menys cada hora per dir-me. 'Fill, ¿segur que estàs bé?'».

Daniel Vázquez recorda el pare cuinant. «Jo li feia d'ajudant. Era molt desordenat i havia de venir la meva mare després que és la més «prussiana» de la família a posar ordre. Ell era un tipus molt sensible que mai em renyava, era la meva mare qui em feia arribar les seves opinions i a mi em molestava una mica. Només en comptades ocasions, quan arribaven les notes, la seva mirada era implacable». Aquella mirada es va suavitzar amb l'arribada del primer nét. El seu fill lamenta que no hagi conegut el segon, un lluitador que ha superat tots les prediccions dels metges.

En el seu últim i pòstum llibre de poemes, Rosebud -en al·lusió a l'instant de felicitat màxima a Ciutadà Kane- Vázquez Montalbán va evocar la seva mare a la plaça del Padrò amb un pa blanc i una bosseta d'olives negres. «El meu Rosebud -afegeix Daniel Vázquez- va anar a Grècia quan ens vam trobar allà amb tants amics del meu pare. Jo creia que la felicitat era això, viatjar i alliberar-se de tot, però després van venir els 80 en què l'ideal màxim era forrar-se i tot se'n va anar a l'aigua».

L'AMIC

MARUJA TORRES PERIODISTA  Maruja Torres tenia 24 anys quan va conèixer Manolo. Va ser en un ascensor el 1974. Allà ell li anava al darrere per qüestions professionals perquè formés part de la revista Por favor. «Més que una amistat ell era per a mi un germà gran». No poques coses els unien, potser la fonamental és la infància al Raval: «Ell, de la plaça del Pedró, jo del Chino. Érem dos xarnegos amb mare murciana.

La periodista constata que Vázquez Montalbán no era de tracte fàcil. «El millor era portar-lo a menjar i beure. Llavors començava a deixar-se anar i posar ulls de xineset. Crec que la seva introspecció venia de la seva faceta com a poeta, això feia que sempre estigués en un altre lloc». I també vincula la seva llegendària capacitat de treball amb els seus orígens. «Va néixer molt pobre, tenia facilitat per escriure i un cap superior, moblat amb tot. Però podia amb ell la por a la pobresa, necessitava una nòmina».

EL PARE DE CARVALHO

ANDREU MARTÍN NOVEL·LISTA  Abans que Manolo s'inventés el seu detectiu Pepe Carvalho, Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster ja havien escrit novel·la negra a Barcelona, però l'impuls que li va donar Vázquez Montalbán va suposar un punt i a part. Per a Martín va ser un mirall on mirar-se: «De seguida se'l va traduir a altres idiomes, i ell, el gran intel·lectual que s'havia atrevit a entrar en aquell àmbit, es va convertir en l'ambaixador de la nova novel·la policíaca i va demostrar que aquest tipus de novel·les es podia escriure sense que els personatges tinguessin noms anglosaxons».

EL BARCELONÍ

ORIOL BOHIGAS ARQUITECTE Per a Oriol Bohigas no hi ha cap dubte que Vázquez Montalbán va ser un escriptor profundament relacionat amb la història, el carrer i la palpitació social de la ciutat de Barcelona. «No sols la que ell mateix va viure, sinó també la que està arrelada en els records i en les permanències culturals». Però lluny de ser un «entusiasta acrític» o un «justificador literari» de caràcter naturalista, «el seu amor per Barcelona el va portar a adoptar actituds molt crítiques relacionades amb problemes concrets, amb responsabilitats denunciables, amb un subratllat combatiu contra els sistemes i les falses elits econòmiques i polítiques que dominen Barcelona».

Bohigas es pregunta: « ¿Què diria ara d'aquesta ciutat tan contradictòria en què el turisme ha perdut el seu valor comunicatiu per cedir-lo a una temàtica mercantil desarrelada? ¿Quina responsabilitat adjudicaria als polítics de la democràcia davant una ciutat desequilibrada en què va augmentant el nombre de rics i de pobres?».

EL PERIODISTA

MARGARITA RIVIÈRE PERIODISTA  El 1969, el mateix any en què Vázquez Montalbán va publicar la seva Crónica sentimental de España, «una de les peces periodístiques més influents del moment», Margarita Rivière el va tenir com a professor a l'Escola de Periodisme. Durant un temps va ser la seva cap a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA quan portava la secció d'Espectacles. «Era molt precís i sincer com a analista. Observava el que veia i ho explicava sense que les seves idees quedessin traïdes perquè sempre les posava en contrast amb fets reals. Ara tenim mil llibres sobre periodisme però llavors només teníem Informe sobre la información, i va ser un llibre clau per entendre el negoci periodístic».

EL GASTRÒNOM

FERRAN ADRIÀ CUINER  Pel cuiner, Vázquez Montalbán ha estat, sens dubte, la figura fonamental en la transició gastronòmica d'aquest país. «Ell va parar molts cops davant dels crítics que s'aferraven a la tradició més radical mostrant que també la innovació era necessària. Llàstima que se n'anés tan aviat perquè podria haver viscut tota l'eufòria de l'alta cuina espanyola d'aquests últims anys i s'ho hauria passat pipa. No és res gaire conegut, però les seves cendres van ser llançades a Cala Montjoi perquè va ser allà on va passar els millors moments amb la seva família».

EL MILITANT

PERE PORTABELLA CINEASTA I EXPOLÍTIC  L'últim record que té Portabella de Vázquez Montalbán el situa en un sopar on va anar el seu amic poc abans d'anar cap a Sydney. «Anna, la seva dona, em va demanar que mirés de convence'l que no hi anés. Ho vaig fer i ell s'ho va agafar

de broma. Poc després la notícia de la seva mort va ser un cop molt dur».

Notícies relacionades

Del narrador com a ventríloc

Guerra civil versemblant

El realitzador i company de viatge d'IU qualifica d'«implacable» la fidelitat de Manolo respecte a les seves idees. «Però no va ser mai una persona de partit en el sentit orgànic perquè actuava amb una gran capacitat crítica». I aquesta fidelitat a prova de bomba, marca de la casa, transcendia la militància: «Era una mica tancat -cosa que ens passa a molts-, cosa que és una forma de protegir-se de si mateix. Però era tremendament lleial als seus amics, molt sensible. I en les distàncies curtes, fantàstic».

I una última definició: «Era algú molt complex que tractava les complexitats com s'han de tractar, sense simplificacions, ni esquemes ni sectarisme, únicament armat de la seva naturalitat».