El dissenyador Ricardo Seco planta la seva bandera a la 080: «Soc orgullosament mexicà, migrant»

El creador mexicà va aterrar a Barcelona dissabte amb una barreja d’il·lusió, memòria i destí. La seva mare era de Santander i Espanya ocupava des de fa temps un lloc sentimental al seu mapa. «És un país que estimo. I la veritat que per ella sempre tenia ganes d’un dia presentar aquí». No parla des de la positura. Hi ha una cosa profundament íntima en aquesta arribada. «Soc al seu país. Jo sento que això m’ho va enviar ella», confessa sobre una desfilada que també llegeix com a homenatge.

«La moda m’ha donat veu»

Aquest encreuament entre el terreny personal i el polític travessa tota la seva trajectòria. Ricardo Seco, que compleix 25 anys en la indústria, ha desfilat a Mèxic, Nova York, París i Londres, però més enllà del circuit internacional el que ha anat construint és una veu pròpia. Una veu que va trobar en la moda un llenguatge per dir el que abans no sabia o no podia formular. «La moda m’ha donat una veu que abans no tenia». I aquesta veu no s’ha quedat a la superfície. Li ha servit per parlar de migració, d’identitat, de diversitat i de la forma en què un cos llatí és llegit quan travessa fronteres.

Hi ha una frase seva que resumeix aquest despertar: «Jo no era migrant fins que em vaig sentir migrant». Ho explica mirant cap als seus anys a Nova York, on va arribar fa 15 anys i on va descobrir que l’origen, fora de casa, deixa de ser una dada per convertir-se en marca: «Fins i tot es van convertir a dir-me: ‘Ni diguis que ets mexicà, ni diguis que ets llatí’». Ho recorda sense victimisme, però amb claredat. Si ell era allà gràcies a Mèxic, amagar-ho no era una opció. Aquella incomoditat va acabar transformant-se en bandera. D’allà neix el cor de la seva feina i, de manera especialment concentrada, aquesta col·lecció que porta ara a la passarel·la catalana.

Missatges ardents

‘Orgull Migrant’ és una retrospectiva, sí, però no un drama. Reuneix peces de diferents col·leccions que han marcat la seva història i les intervé des del present, com si volgués demostrar que la identitat mai és fixa i que certs missatges continuen cremant amb la mateixa intensitat. «És una col·lecció molt especial, de totes aquestes peces que em van permetre tenir veu», explica. Parlen del que significa ser mexicà, ser llatí i carregar amb aquest significat en territoris on moltes vegades no ets benvingut.

L’interessant en Seco és que aquesta càrrega política no aixafa el desig ni la moda. Al contrari: la torna més nítida. Les seves propostes beuen del carrer, de l’energia urbana, de la sofisticació que permet moure’s entre ciutats com Nova York, Berlín o París, però sense renunciar mai al pols d’origen. Allà hi ha els colors del seu país, el verd, el blanc i el vermell, però també el rosa mexicà i el taronja com a batec viu. «En el meu cas, el color no és estètica, és símbol», afirma.

L’escorpí versus Trump

En aquest imaginari ocupa un lloc especial l’escorpí, convertit en emblema de la seva marca i en una manera de sintetitzar procedència, caràcter i resistència. No és un detall decoratiu. És gairebé una declaració visual de principis: una criatura associada al nord de Mèxic, al territori aspre, a la supervivència i a una identitat que no necessita suavitzar-se per ser acceptada.

‘Orgull Migrant’ reuneix peces icòniques de la seva trajectòria, moltes d’elles nascudes en moments d’especial tensió política i social. Entre aquestes, diverses peces que dialoguen de manera directa amb la retòrica antiimmigració de Donald Trump: una jaqueta i un abric brodats amb consignes d’afirmació identitària, referències a l’univers DACA (‘Deferred Action for Childhood Arrivals’, el programa que va protegir temporalment de la deportació joves arribats sense papers als EUA quan eren nens) i fins i tot una caricatura del president nord-americà enfundat en un serape [cobertor generalment de llana o cotó i de colors vius], en un gest entre la ironia i la provocació. Seco no utilitza aquests símbols com a mer impacte visual, sinó com a resposta: «Soc orgullosament mexicà, migrant».

En aquesta operació també pesa la seva idea de les siluetes sense gènere, d’una roba que no busca encaixar en motllos imposats, sinó obrir espai. «Cada ‘look’ és una manera d’ocupar espai». La frase explica bé per què el seu treball connecta amb una sensibilitat contemporània que entén la vestimenta com a llenguatge social. Per això insisteix que els carrers són les veritables passarel·les del món.

Notícies relacionades

D’una màquina de cosir Ikea a la 080 Barcelona Fashion: Roberto Montes presenta Bibencia, la marca que ja vesteixen Lola Índigo i Laura Escanes

Anabel Alonso protagonitza 'La mujer rota': "L'home progressista no sempre és menys masclista"

Seco tampoc sembla gaire preocupat per agradar a tothom. Quan se li assenyala que hi ha dissenyadors que busquen agradar i altres que prefereixen incomodar, no s’aparta. «Si la irreverència els incomoda i sentir el que jo veig incomoda, doncs la veritat...». La frase queda suspesa, però el gest està complet.

A la passarel·la barcelonina porta prop de 30 ‘looks’ construïts a partir de gairebé un centenar de peces, amb imatges de la sèrie ‘BORDERS’ (‘ Fronteres’), de la fotògrafa mexicoamericana Mónica Lozano incorporades a diverses peces i una picada d’ullet local en el calçat: ha triat de la firma catalana Munic.